Dimarts passat, últim dia del mes de maig, vam tornar al Gran Teatre del Liceu per veure l’espectacle de María Pagés i El Arbi El Harti, “DE SCHEHERAZADE A YO, CARMEN”, que s’havia d’estrenar a la temporada 2019/2020 i que la pandèmia va obligar a suspendre. Una proposta codirigida per tots dos. 

Es tracta d’una peça que vol confrontar el mite de les dues dones que donen títol a l’espectacle, amb la realitat, posant a l’escenari una dona més real.

María Pagés (Sevilla 1963) és una creadora a la qual nosaltres hem vist en més d’un espectacle, recordem “ÓYEME CON LOS OJOS” al Mercat de les Flors en 2016, “UTOPIA” al Teatre Victoria en 2012 o “DUNAS” en el Grec 2010. Recentment, ha obtingut el Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2022. 

El Arbi El Harti (Arcila 1960) és el dramaturg de la proposta, una dramatúrgia contundent que reivindica la veu femenina a través de personatges de la cultura universal com Carmen i Scheherazade, però també: Medea, Safo, Blimunda, Úrsula Iguarán, Yerma…. Una proposta que vol ser un homenatge a les dones d’arreu del món. Que vol despullar els mites per presentar les dones com són, lluitadores i lliures, orgulloses de la seva condició. Una proposta que busca la descodificació d’estereotips. 

Coreografies que recullen el moviment físic i emocional de dones plurals, 11 bailaoras que es mouen al ritme d’un principi d’harmonia, mesura i simetria que després trenquen i recomposen com el moviment de la vida mateixa.

Una dramaturgia que presenta una aventura femenina en 11 quadres, 10 nits i una matinada. En el programa de mà llegim que l’espectacle està dissenyat com un viatge. L’escenari es converteix en un desert que, dominat per una simbòlica duna, és travessat per aquestes dones des que es pon el sol fins que comença el dia. Una jornada completa que pot ser una nit, un cicle, una vida o simplement el temps que guanya cada dona emancipada i empoderada en la nostra societat.

Un espectacle que compta amb la participació en directe, de cinc músics Rubén Levaniegos i Isaac Muñoz (guitarra), David Moñiz (violí), Sergio Menem (cello) i Chema Uriarte (percussió) i estableix un diàleg entre música clàssica popular i flamenc. Estan acompanyats per les magnífiques veus d’Ana Ramón i Cristina Pedrosa.

La composició musical és de Rubén Levaniegos, Sergio Menem, David Moñiz i María Pagés i els textos de les cançons de El Arbi El Harti.

Les bailaoras són, amb María Pagés,  Júlia Gimeno, Marta Gálvez, Almudena Roca, Ariana López, Meritxell Rodríguez, Nerea Pinilla, Sofía Suárez, Yardén Amir, Marina González i Raquel Guillén.

La direcció musical, disseny de vestuari i coreografia són de la mateixa María Pagés i la il·luminació d’Olga García. 

Ens ha agradat molt, com de fet tots els espectacles de María Pagés, malgrat que com acostuma a passar, aquest cop esperàvem una mica més del que hem trobat … i és que les altes expectatives a priori poden acabar infravalorant el que estàs veient. 

Té moments realment màgics, sobretot a l’inici amb Pagés ballant tota sola al mig de l’escenari … o quan les 11 dones ballen juntes “zapateao” amb una perfecta sincronia que deixa a l’espectador sense alè … però també hem de dir que l’espectacle té moments de força davallada, com per exemple el cercle clàssic de “Tablao” amb els músics encerclant les bailaores, que fa témer el pitjor. Per sort, l’espectacle remunta ràpidament. 

Potser es tracta d’un espectacle poc adequat per un espai tan enorme com el Liceu. Un espectacle de gran qualitat, però que s’ha de veure de prop i malauradament nosaltres des del 4rt pis no ens ha fet vibrar tant com altres espectacles d’ella. 

Segurament, en un altre espai més adient, l’hauríem valorat amb la màxima qualificació. De totes maneres es tracta d’un gran espectacle de “flamenc contemporani”, amb la particular mirada del duet Pagés-El Arti.