Dilluns dia 30 de maig, dins del nostre abonament, vam poder assistir a la representació de l’òpera WOZZECK, considerada l’obra mestre d’Alban Berg.
Se’ns fa molt difícil fer una crònica d’una proposta amb la qual no hem connectat gens, ni per la seva difícil música atonal, ni per la seva posada en escena, però volem mantenir-nos fidels al nostre principi de ressenyar tot el que podem veure del món de les arts escèniques, ens hagi agradat o no.
WOZZECK està conceptuada com una obra “d’art total i sublim”, una òpera social i moderna que ha comptat amb el baríton Matthias Goerne com a protagonista, Josep Pons com a director musical i amb una posada en escena signada per William Kentridge, de reconegut prestigi en el món de les arts plàstiques.
WOZZECK, la primera i més famosa òpera d’Alban Berg (Viena 1885-1935) va ser composta entre 1914 i 1922, però no va ser estrenada fins al desembre del 1925 a l’Òpera Estatal de Berlín. Està basada en l’obra de teatre inacabada del dramaturg Alemany Georg Büchner (Goddelau 1813- Zúrich 1837), Woyzech. Dels fragments d’escenes desordenades deixades per Büchner, Berg en va triar 15 per aconseguir una estructura compacta de tres actes amb cinc escenes cada acte.
Alban Berg va integrar a l’argument la seva pròpia experiència com a treballador del Ministeri de Guerra durant la I Guerra Mundial.
La brutalitat i la desesperança d’una societat ofegada pels horrors bèl·lics s’evoquen des de la seva estrena.
Una música atonal (a la que nosaltres no estem acostumats), amb què vol expressar la bogeria, l’odi i l’alienació però també l’amor, la humanitat i el desig de la gent comuna per la dignitat, enfront de la brutalitat i l’abús. Un llenguatge musical totalment radical i allunyat dels paràmetres dels compositors de l’època.
Wozzeck és un soldat amb una existència quotidiana de misèria i alineació que sucumbirà humiliat davant de la maldat de les dures lleis de l’explotació i l’abús. Víctima de la crueltat dels experiments del metge militar i obligat pel seu capità a portar a terme les feines més humils i servils, no és altra cosa que un individu reduït a l’objecte, propietat de la classe dominant. La llar amb Marie, la seva amant, i el fill en comú són el seu paradís real, però quan la dona el traeix amb el Tambor Major s’activa una espiral d’ira i gelosia autodestructiva: una guerra contra el món, però també interna i mental.
La història d’un home de classe social baixa aixafat sistemàticament per tots els poders socials que a principis del segle XIX eren, com ara, l’Estat, l’Església i l’empresariat.
La producció provinent del Festival de Salzburg 2017, és plena dels codis propis de Kentridge: les projeccions, els dibuixos al carbonet, crítica des de l’absurd, …. Tot per tal de subratllar la deshumanització de Wozzeck.
A partir d’un escenari immòbil –una estructura de tarimes, escales i ponts– al qual superposa un fons on es projecten imatges, estàtiques i en moviment, així com pintures a tall de decorats, tot això unit per la presència constant d’un to gris i una llum apagada que submergeix l’òpera en un fort clarobscur.
Kentridge ha estat acompanyat del seu equip de creadors format per l’escenògrafa Sabine Theunissen, el disseny de vestuari de Greta Goiris, la il·luminació d’Urs Schönebaum i els vídeos de Catherine Meyburgh i Kim Gunning.
Una producció sens dubte molt treballada, però que almenys a nosaltres, des de la nostra localització ens ha resultat fosca i sobretot massa sovint hem vist un batibull d’imatges, que ens ha confós i desorientat.
Una direcció molt acurada i aplaudida del Mestre Pons que ha fet lluir a l’orquestra i les veus magnífiques dels cors (inclòs el Cor Vivaldi en un intern al final de l’obra).
Els rols principals han estat els següents:
Wozzeck, el baríton Matthias Goerne (a qui recordem a “WAR REQUIEM” aquesta mateixa temporada), Tambor Major el tenor Torsten Kerl, Andres el tenor Peter Tantsits, el Capità el tenor basc Mikeldi Atxalandabaso, el Doctor el baix británic Peter Rose, Marie ha estat interpretada per la soprano Annemarie Kremer , Margret per la mezzosoprano Rinat Shaham, el primer aprenent el baix Scott Wilde, el segon aprenent el baríton Äneas Humm, i el boig el tenor basc Beñat Egiarte.
Una òpera, en resum, que no ens ha agradat per la gran atonalitat de la partitura, a la que segurament no hi estem avesats, i per l’excés visual de la posada en escena que ens ha fet perdre, des del primer moment, el fil argumental. Tant és així, que segurament de no estar al ben mig de la filera, ens haguéssim aixecat a mitja representació per abandonar el teatre.
Malgrat tot creiem que és una bona aposta del Gran Teatre del Liceu, el fet de programar òperes que són força desconegudes pel gran públic.