El nostre blog de Teatre ha estat temporalment inactiu durant tres setmanes, perquè hem fet una escapada al sud de la península, per gaudir dels paisatges i platges del Coto de Doñana, i visitar novament ciutats meravelloses com Sevilla o Granada.

Ara ja de tornada, aquest dimecres dia 25 de maig vam fer cap al Teatre Romea per assistir a l’estrena a Barcelona d’EL COS MÉS BONIC QUE S’HAURÀ TROBAT MAI EN AQUEST LLOC, obra que va ser estrenada al Teatre de Salt, dins del Festival Temporada Alta, el passat mes de desembre.

L’obra escrita per Josep Maria Miró, està dirigida per Xavier Albertí i protagonitzada per Pere Arquillué. Amb aquest monòleg Josep Maria Miró es va convertir el 2020 en el primer autor que guanyava per tercera vegada el prestigiós premi Born. Anteriorment, ho havia aconseguit amb “La dona que perdia tots els avions” en 2009 i amb “El principi d’Arquimedes” en 2011.

EL COS MÉS BONIC QUE S’HAURÀ TROBAT MAI EN AQUEST LLOC és el primer de tres textos, que el mateix autor anomena “tríptic de l’epifania“, tres textos per un únic intèrpret.

Una única veu per a tot un retaule de personatges i perspectives d’un únic fet. Una única veu per compartir els secrets d’un petit poble on, aparentment, mai no passa res. 

La mort d’un noi de disset anys catalitza totes les veus que podem sentir al llarg de la proposta. 

Un focus de llum i l’Albert, “el xaval de Can Ramis”, ja mort i mutilat, comença a parlar…

…. El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui, i que, probablement, per sempre més, s’haurà trobat en aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues línies blanques als laterals i unes vambes beix desgastades. Potser eren blanques. No ho sé. No ho recordo. Per què hauria de recordar-ho? De fet, no són meves. M’agradaria portar sandàlies de plàstic, de les de riu, d’anar a buscar crancs. Tampoc sé per què ho dic. Sí. De fet, sí. Ho sé. És clar.

Coneixerem alguns dels habitants del poble i els secrets que s’hi amaguen, coneixerem la mare de l’Albert, l’Antònia. I el seu pare, en Ramis, mort fa una dècada. Coneixerem la Júlia, la directora de l’institut i en Ricard, l’amo de la serradora i a en Lluís “Tom Selleck” i a l’Eliseu amb la seva perruca rosa i les seves sabates de taló.

Una interpretació única, absolutament magistral d’en Pere Arquillué, que amb canvis subtils es transforma d’un personatge en un altre sense desaparèixer d’escena, ni callar, en els 105 minuts de durada de l’obra. Un exercici actoral complex que ens ha deixat commoguts. 

Un text punyent que ens parla del desig i les conseqüències que se’n deriven d’amagar-lo, ens parla de la fragilitat dels cossos i la destrucció de la bellesa. Un text connectat a un paisatge conegut per l’autor i que amaga retalls autobiogràfics. Un text que ens permet arribar a conèixer les motivacions reals d’unes persones que conviuen en un mateix poble sense que entre ells s’arribin a conèixer, a saber com són realment …..  O, estaven tots al cas de tot el que passava a la Rotonda i a les habitacions tancades de les llars? Dissimulaven? Jugaven tots plegats a l’autoengany?

Una proposta única, amb una acurada posada en escena on Xavier Albertí és el responsable de la il·luminació, l’escenografia, el vestuari i la petita part musical que interpreten Quim Reixach i Sergi Llopart. 

Ens ha agradat tant, que en sortir del Teatre, l’hauríem vist immediatament de nou des del començament, per intentar captar tots els matisos que estem segurs ens vam perdre en una sola visió de la proposta. Ens ha quedat la incògnita per exemple del perquè els llums de la Sala s’encenen un parell de vegades en moments molt concrets de la representació. 

Un imperdible que es pot veure al Teatre Romea fins al 12 de juny.