– 118 – Teatre – ELS HOMES I ELS DIES – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya

Divendres 29 d’abril ens encaminem al Teatre Nacional de Catalunya per poder veure ELS HOMES I ELS DIES, l’autobiografia pòstuma de David Vilaseca amb dramatúrgia de Josep Maria Miró i dirigida per Xavier Albertí.

David Vilaseca (Barcelona 1964-Londres 2010) fou un escriptor i filòleg que en els últims anys s’ha erigit en un gran representant de la “literatura catalana del jo” de finals del segle XX.

L’any 2008, David Vilaseca publica “L’aprenentatge de la soledat”, novel·la de base autobiogràfica amb forma de dietari i amb la qual va obtenir el Premi Andròmina de narrativa. També és autor de la novel·la pòstuma “El nen ferit”, segona part dels dietaris, inclosa en l’obra narrativa completa, “ELS HOMES I ELS DIES”, un volum de 752 pàgines publicat per l’Altra Editorial l’any 2017.

David Vilaseca va començar a escriure el seu dietari quan tenia 23 anys i era un jove estudiant en un campus americà, i aquest dietari queda interromput el 2009, quan tenia 46 anys, poc abans de morir atropellat per un camió. 22 anys de la seva vida concentrats en un dietari amb una veu poderosa, que converteix el jo, les pors, el sexe i altres vivències personals en literatura d’alta volada.

Una vida ancorada en unes relacions familiars tortuoses, en una vida sexual intensa dominada pel desig i la frustració, i l’objectiu d’assolir l’èxit en el que l’interessava de debò: la literatura.

Fotografíes de David Ruano

Després d’un desengany amorós, Vilaseca es refugia en una espiral de sexe esporàdic i anònim, nits de discoteca i drogues. Una particular “baixada als inferns” d’ambients foscos marcats per la promiscuïtat. Una fugida cap endavant que no és res més que la recerca i la difícil construcció de la identitat individual i de l’acceptació personal. Una identitat travessada per l’homosexualitat, per l’educació (i culpabilitat) catòlica, per la turbulenta relació familiar i per la decepció cap a un país d’origen, Catalunya, d’on se sent expulsat.

En David, (esplèndidament interpretat per Rubén de Eguía), a partir de les seves experiències, l’art, la seva escriptura i la psicoanàlisi intenta entendre’s i explicar-se. Com comenta en Josep Maria Miró el text ens permet emmirallar-nos amb la seva recerca existencial. La interpretació que ens ha ofert Rubén de Eguía, d’una gran expressivitat, ens ha captivat.

Una encertada escenografia de Max Glaenzel, sòbria, volgudament fosca i captivadora, carregada d’intensitat que amb la il·luminació de David Bofarull, aconsegueixen “omplir” un escenari enormement gran. L’alta passarel·la i els cubs que en obrir-se es transformen en habitacle, en consulta del psicoterapeuta, en els lavabos de les estacions de metro o en els racons foscos dels bars d’ambient o les saunes, donen cabuda a la paraula.

Un espai escènic que vol representar també la foscor dels indrets que freqüentava, els enormes solars buits, o les habitacions fosques on gaudia del sexe amb estranys, però que es transforma fàcilment en diferents llocs, com la consulta del seu psicoanalista, la casa de la mare o la seva habitació. Un enorme espai per on circulen 80 personatges diferents: els amics, els amants, el pare, el germà, la mare, l’amiga de l’ànima, l’infermer, el psicoanalista, ….

Fotografíes de David Ruano

Un espai on en David hi aboca intimitats, experiències, reflexions i fantasmes. Un espai on en David dialoga amb el desig, la sexualitat, el fracàs, la solitud, el pas del temps o el llegat i llastre familiar, educatiu i cultural.

«Dormo amb gent per deixar de ser jo durant una estona, per canviar de David i veure com és el món des d’una altra perspectiva».

Al costat d’en Rubén d’Eguía, que està en escena durant tota la representació (pràcticament tres hores amb un descans de vint minuts) podem gaudir de la interpretació de Mercè Arànega com la mare d’en David, i presentada des dels ulls d’en David, amb un monòleg extraordinàriament colpidor a la segona part…

… de Paula Blanco que interpreta totes les mestres i totes les amigues del David amb un brillant monòleg inicial, de Roberto G. Alonso que és el coreògraf de la proposta i representa diferents papers, destacant la seva esplèndida interpretació, amb un llampant vestit vermell, del monòleg que ha escrit Miró especialment per ell i que ens torna al Paral·lel i a la reivindicació de la cultura queer i de totes les formes de viure la sexualitat. Oriol Genís interpreta diversos papers entre ells el del pare, que per en David és una persona absent tancada en un despatx.

Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe i Federico Metral completen el magnífic grup d’actors que es transformen en els diferents personatges o fantasmes que van poblar la vida d’en David i el van acompanyar en el seu particular viatge.

“Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps”.

Inserits per Josep Maria Miró en els dietaris de Vilaseca, hi ressonen les veus de Joe Orton, Puig i Ferrater, Sagarra, Gaziel, Jaime Gil de Biedma, Josep Pla o Salvador Dalí i la música de Johann Sebastian Bach que en començar l’espectacle ja interpreta Rubén de Eguía al piano, just abans de dir que li podem dir David, que ell és en David.

Un espectacle al qual veníem amb recança per les veus negatives que havíem escoltat, però que a nosaltres ens ha atrapat i es converteix en un dels nostres espectacles de referència. Ens hauria agradat qualificar-la amb la màxima puntuació, però algunes escenes les hem trobat excessivament estàtiques, al nostre gust.

No obstant això, per nosaltres aquesta producció en un imperdible. Fins i tot ens estem plantejant llegir el llibre.

En finalitzar la funció va tenir lloc el col·loqui, moderat per la periodista Geni Lozano, amb la presència de tot l’equip actoral, en Josep Maria Miró i en Xavier Albertí, que un cop més ens ha enlluernat amb la seva eloqüència.