Dimecres 27 d’abril era dia d’estrena al Teatre La Biblioteca amb la nova producció de La Perla 29, UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES, d’Ivan Viripàiev, traducció de Miquel Cabal Guarro i dirigida per Ferran Utzet.

Aquesta és la primera vegada que una obra de l’autor rus arriba als nostres escenaris. Ivan Viripàiev (Irkutsk-Sibèria, 1974) és dramaturg, director, actor i guionista i un dels autors contemporanis russos més representats arreu d’Europa. Forma part de l’anomenat “Nou Drama Rus” (Novaia Drama), un grup d’autors embarcats en un procés de desconstrucció de les estructures del drama clàssic emprat als teatres russos, recurrent a diversos desviaments dramatúrgics i a l’escriptura regida pel muntatge. Han fet innovacions importants en les tries i tractament dels temes.

En paraules de Viripàiev …  

“Si se’m pregunta quin és el principal conflicte contemporani, jo respondria: és el conflicte entre la civilització i l’eterna qüestió de l’espiritualitat” 

Enfrontat a Putin amb anterioritat al conflicte a Ucraïna, es va exiliar a Polònia, on se li ha concedit la nacionalitat. Ell ha renunciat a la russa i demana que se’l presenti com un autor polonès d’origen rus. Darrerament, ha decidit destinar tots els drets d’autor que generin les seves obres a ajudar els refugiats ucraïnesos.

Les obres d’aquest autor solen partir d’una faula i a UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES ens parla de la vida de quatre personatges que transcorren entre dues ciutats, Nova York i Berlín. Les aparicions d’una veu estranya fa canviar el transcurs de les coses. 

El Charlie (Martí Salvat Morin), la Monica (Paula Malia), l’Amy (Alba Pujol) i el Krystof (Joan Solé Martí) tenen entre trenta i quaranta anys i se senten atrapats en una vida que no els satisfà. Desesperats, emprenen un viatge als inferns per fugir d’una buidor que no saben com superar. Ho fan guiats per una misteriosa veu, mentre les seves històries s’entrecreuen i intentaran aprendre què vol dir estar vius. Una veu que els mostra que potser l’única via és a través de l’amor i la tendresa. 

Aquesta vegada el Teatre La Biblioteca està disposat a la italiana, el terra nu, un escenari emmarcat per una estructura fosca i un espai buit d’una profunditat enorme, que desemboca en una paret, i permet el moviment dels personatges (Ester Guntín) a través del seu subconscient, de la realitat paral·lela en la qual viuen éssers d’altres planetes, dofins o sanefes de colors i el punt blau com a referent per a la cerca de la felicitat. Un punt blau, una llum sempre present, com si fos el final d’un túnel. 

L’espai és d’Ignasi Camprodon, llums de Guillem Gelabert, so de Gillem Rodríguez i vídeo de Francesc Isern. La música original i la interpretació en directe de Jordi Busquets Rovira. Aquesta combinació de l’espectacular joc de llums, un excel·lent so i la música en directe és potser un dels millors valors de la proposta.

“El gran tema és la cerca de l’espiritualitat, de la serenitat, en conflicte amb la civilització contemporània i la falta de referents”, subratlla Ferran Utzet.

Una faula contemporània narrada a quatre veus, un viatge iniciàtic que té com a objectiu trobar-se un mateix.

“En aquest món de conte de fades que és, en realitat, una bossa de plàstic que Déu ha llençat a les escombraries.”

Hi ha un permanent joc de diàlegs interiors i cada personatge parteix d’un món diferent, de fet l’Amy és de Sèrbia, la Monica és de Polònia, en Krystof de Txèquia i en Charlie dels Estats Units. Tots tenen unes creences pròpies i voldrien saber que han de fer per sentir-se vius, per no sentir l’enorme buidor de les seves vides, per sortir d’unes relacions que no els satisfan. Uns personatges que oscil·len entre la desorientació absoluta i la sensació que hi ha d’haver una manera millor de viure. 

“Puc ser com vulgui. Puc ser qui vulgui. Puc ser per a tu o per a algú altre. Puc ser dolenta, puc ser bona. Puc ser feliç o no. Puc enfadar-me, puc estar contenta. Tinc mil noms. No sé qui soc en realitat”.

Els actors i actrius d’aquest text, sovint estàtics, parlen des de tres veus. El seu personatge, l’actor-narrador i una veu que els parla des del més enllà. Una peça que podem dir que no es representa, s’explica.

Aquest fet ha dificultat a un dels dos membres de “Voltar i Voltar”, poder entrar i captar el contingut de la proposta en profunditat. Un de nosaltres va sortir del teatre meravellat, l’altre força decebut. No ens acostuma a passar aquesta diferència de criteris, però en aquest cas ens ha succeït.

…. i és que es tracta d’una peça que, com diu el mateix Ferran Utzet, podria conceptuar-se com un concert de teatre. Els concerts tampoc agraden a tothom d’igual manera.

Si més no, ha estat una proposta sorprenent amb un magnífic treball actoral excel·lentment acompanyat per la música.

Es podrà veure a la magnífica sala del Teatre La Biblioteca fins al 29 de maig.