Dilluns 25 d’abril vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per tal de veure COSÌ FAN TUTTE programada dins de la “Trilogia Mozart-Da Ponte“. Un apropament a les tres òperes de Mozart amb llibret de Da Ponte: “LE NOZZE DI FIGARO“, que vam veure el passat dia 11, aquesta “Così fan tutte” i “Don Giovanni”.

Una proposta del director d’orquestra Marc Minkowski i del director d’escena i escriptor, Ivan Alexandre, ambos francesos. Un repte ambiciós que ells presenten com un viatge en tres episodis.

Les tres òperes van ser compostes entre els anys 1786 i 1790 i tenen entitat autònoma en si mateixa, però tenen elements comuns, la seducció, la gelosia, la luxúria i la infidelitat. En totes tres es mostra el sofriment femení font d’una forma violenta masculina. La solidaritat de les dones per afrontar els fets i davant l’abús i l’excés dels homes, el perdó de les dones. 

COSÍ FAN TUTTE va ser estrenada el 1790 al Burgtheater de Viena i l’argument rau en l’intercanvi de parelles, molt popular en el segle XVIII. Els entesos destaquen, musicalment parlant, la simetria de la peça amb tres homes i tres dones protagonistes, el mateix nombre d’àries per a tots els solistes i l’abundància de parts dedicades als conjunts: sis duos, cinc trios, un quartet, dos quintets i tres sextets.

L’escenografia d’Antoine Fontaine és exactament la mateixa que la que s’utilitza en les altres dues òperes. En aquesta ocasió la posada en escena ens ha resultat una mica més engrescadora que la que vam veure a Le nozze. 

El repartiment ha estat el següent:

La soprano Iulia Maria Dan, interpreta el paper de Fiordiligi, la mezzosoprano Angela Brower interpreta a Dorabella, el tenor James Ley interpreta a Ferrando, el baríton Florian Sempey és Guglielmo, la mezzosoprano Miriam Albano en el paper de Despina i el baríton Alexandre Duhamel en el paper de Don Alfonso.     

De la mateixa manera que Les Nozze ens van decebre molt i no ens van agradar, hem de dir que aquest COSÍ FAN TUTTE ens ha agradat força, mes a la segona part que a la primera, i hem gaudit de millors veus (o potser més rodades) i d’una orquestra més apaivagada que la vegada anterior. 

Per un tema d’agenda no hem pogut veure la tercera de les obres de la Trilogia Mozart-DaPonte, Don Giovanni. 

Amb aquesta representació de COSÍ FAN TUTTE concloïa el quart i últim cicle de les tres òperes.