Ahir diumenge 24 vam fer cap a la Sala Atrium per veure ÉREM TRES GERMANES, basada en les “Tres Germanes de Txékhov” que ha estat reescrita per José Sanchis Sinisterra (València, 1940) i extraordinàriamente dirigida per Raimon Molins.
Una proposta que va ser escrita per encàrrec de la Sala Atrium, per formar part de les tres produccions especials que hi havien de commemorar el desè aniversari de la Sala. Abans de la pandèmia es va poder oferir la primera d’elles, JÚLIA (que nosaltres vam veure en 2017), però no les dues restants. ÉREM TRES GERMANES, és la segona producció que commemora aquest aniversari.
Un muntatge escènic absolutament espectacular, que ens ha atrapat des del minut zero. Sanchis Sinisterra ha anat a l’essència d’un dels textos teatrals més coneguts i hi ha reduït els personatges que apareixen a escena a tres, les germanes Olga (Anna Roy), Masha (Ona Borràs) i Irina (Júlia Genís). Els altres personatges com Andrei, el germà (Carles Roig), la seva dona Natasha o els militars apareixen dins d’un joc de salts d’escenes on les tres actrius els donen veu.
Les tres germanes resideixen en un poble de la Rússia rural a principis del segle XX i després de la mort del seu pare (la mare havia mort uns anys abans) plantegen vendre-ho tot, abandonar el poble i anar a viure a Moscou. L’arribada d’un regiment de soldats obre expectatives i desestimen el seu propòsit. El trasllat de la tropa frustrarà totes les seves il·lusions. Parlen de les seves frustracions i de la seva desesperança en preveure un futur poc engrescador.
Les tres Germanes, atrapades en l’espai-temps, es veuen obligades a reviure el passat de forma gairebé obsessiva. En aquest viatge, la casa dels Prózorov esdevé un plató per als records a través de l’ús de les eines digitals i visuals en una experiència feta de la humanitat del teatre, i la il·lusió de la tecnologia.
Carles Reig combina la funció actoral amb el maneig de la càmera de vídeo, un dels elements principals d’aquest espectacular muntatge que compta amb la direcció de moviment de Claudia Manini, la creació digital de Joan Rodón i la col·laboració de Kike Blanco, dissenyador i constructor de la maqueta de la casa i de la grua que permet veure els seus interiors.
Una maqueta, una casa de nines de certa grandària on es reprodueixen digitalment accions paral·leles a les que veiem a escena.
Una proposta de Raimon Molins amb una esplèndida posada en escena on conviuen les interpretacions amb l’ús d’eines digitals, visuals i sonores en directe, fet al qual ja ens té acostumats aquesta sala, però que en aquest cas voreja l’excel·lència.
Una combinació d’elements perfectament sincronitzada i on tots els detalls estan perfilats. Mai havíem vist un espectacle similar, amb aquesta absoluta perfecció de mitjans audiovisuals. Hem sortit de la Sala literalment estabornits.
Tot i això, per sort està combinat amb unes molt bones interpretacions de les tres actrius protagonistes.
Es tracta d’una proposta absolutament imperdible, que es podrà veure a la Sala Atrium fins al 29 de maig.