I va estar dissabte dia 16 quan vàrem poder veure la segona peça del díptic SHOCK 2 “LA TORMENTA Y LA GUERRA” al mateix espai de la Sala Fabià Puigserver al Teatre Lliure de Montjuïc.
SHOCK 2 comença on va acabar el “SHOCK 1 – EL CÓNDOR Y EL PUMA” en els anys 80, amb la revolució conservadora capitanejada a Europa per Margaret Thatcher i als Estats Units per Ronald Reagan, i culmina amb la guerra de l’Iraq, guerra en la qual Espanya va ser partícip, gràcies a l’indesitjable president feixista José María Aznar.
Segons declara Andrés Lima:
“Des que vaig escriure aquest text fins avui han passat dos anys. Lamentablement, han continuat i continuen havent-hi xocs: l’Afganistan, el Iemen, Ucraïna… que ens han de fer reflexionar. Perquè Shock tracta d’això, de reflexionar sobre en quina mesura som partícips de la nostra història, dels nostres xocs, dels nostres cops, de la nostra violència.”
Dirigida per Andrés Lima, la dramatúrgia és del mateix Andrés Lima i Albert Boronat i el text d’ells dos conjuntament amb Juan Cavestany i Juan Mayorga. És una producció del Centro Dramático Nacional. Aquesta proposta va obtenir el Premi Fotogramas de Plata 2021 a la Millor Actriu de teatre per Alba Flores i dos Premis de la Unión de Actores y Actrices 2022 a la Millor actriu secundària per Alba Flores i al Millor actor de repartiment per a Guillermo Toledo.
Aquesta segona peça de teatre documental està també inspirada en “La doctrina del shock” de la periodista canadenca Naomi Klein.
SHOCK 2 “LA TORMENTA Y LA GUERRA” va ser creat sota un altre gran xoc que ha impactat al conjunt de la humanitat, el coronavirus que ens ha mantingut, i potser encara ens manté, atrapats en la incertesa i ens converteix en persones molt vulnerables. Segons Lima aquest fet els va obligar a fer una reflexió conjunta…
… la del nostre coratge per enfrontar-nos a aquesta malaltia, del nostre sentit de la fraternitat és d’on podrem treure la força i la intel·ligència per sortir d’aquesta gran crisi amb l’esperança de ser millors. Però de qualsevol gran xoc se’n pot treure profit en detriment dels altres, el poder dels diners ho sap, les grans corporacions d’arreu del món ho saben i seria estrany pensar que no aprofitaran l’oportunitat de fer-ho. D’això tracta aquest muntatge, de la nostra història recent i de com el neoliberalisme ha sabut avançar com una piconadora fins a dia d’avui.
Antonio Durán “Morris”, Alba Flores, Natalia Hernández, María Morales, Paco Ochoa, Guillermo Toledo i Juan Vinuesa conformen el repartiment d’aquesta segona peça. Uns actors que es transformen en molts personatges amb una capacitat extraordinària de fer canvis de registre i caracteritzacions totalment diferents (caracterització de Cécile Kretschmar i vestuari de Beatriz San Juan).
Aplaudim de nou el gran treball actoral.
Les veus en off han estat les d’Andrés Lima, Olga Rodríguez i Alberto San Juan.
En aquesta ocasió hem de dir que la primera part ens ha resultat excessivament llarga i molt avorrida, especialment per l’inicial monòleg del filòsof nazi Carl Schmitt (interpretat per Antonio Durán “Morris”), que amb una durada de més de quinze minuts, ens va deixar fora de joc. Després sembla que millori, però en cap cas està a l’altura de SHOCK 1, la qual cosa ens va fer témer el pitjor.
Per sort després del descans, la segona part ens va tornar a posicionar en l’excel·lència i el grau d’entusiasme que vam sentir amb Shock 1.
El Papa Wojtila, Yeltsin, Deng Xiaoping, Mandela, la família Bush, els Aznar, els Reagan, Rumsfeld, Cheney o Saddam, Frank Sinatra o Marta Sánchez amb les Ole Ole, a més de Margaret Tacher o Ronnie són alguns dels personatges de l’obra.
També els milers d’anònims, autèntics protagonistes de Xoc, el poble. El poble iraquià, el poble sirià, el poble americà, el poble espanyol, el poble kurd…
…I els periodistes corresponsals de guerra, com la del malaurat José Manuel Couso, la vida dels quals en els llocs de conflicte, veiem reflectides en les escenes ocorregudes a l’Hotel Palestina durant la Guerra d’Iraq (basades en el llibre “El hombre mojado no teme a la lluvia” de la periodista Olga Rodríguez).
Tot el conjunt de la proposta, “EL CÓNDOR Y EL PUMA” i “LA TORMENTA Y LA GUERRA” ens fa reflexionar de com els estats i els poders econòmics actuen en moments d’enorme confusió i por, derivats de guerres (provocades o no per ells mateixos), atemptats, o de catàstrofes mediambientals, en benefici propi destruint l’estat del benestar i limitant o anul·lant els drets dels ciutadans.
Empreses que cobren per reconstruir països que elles mateixes hi han contribuït a destruir. Una destrucció que és un infern per als ciutadans del país afectat es converteix en una font inesgotable d’ingressos per aquells que ostenten el poder, per aquells que controlen l’economia mundial.
El díptic SHOCK representa una manera de fer teatre on l’emoció i la reflexió s’uneixen relatant uns fets que ens afecten o han afectat i que cal que siguin explicats.
Transcrivim el que escriu el mateix Andrés Lima en el programa de mà:
- El teatre és emoció, és ritme, és harmonia i aquesta és la nostra proposta, la nostra manera de mirar, de fer-nos preguntes.
- El periodisme és crítica, és document, és reflexió: és una altra manera de mirar, és també un mirall com ho és el teatre. La mescla de tots dos és Shock. Estem entestats en l’intent de comprendre i de gaudir amb el públic. I com la Dorothy a El màgic d’Oz, diem: “Com al teatre, enlloc”.
Magnífica proposta.