– 108 – Teatre – MACBETT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 06/04/2022

A la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya estan tenint lloc les representacions de MACBETT d’Eugene Ionesco en una versió traduïda i dirigida per Ramon Simó. Nosaltres la vam poder veure el passat dimecres 6 d’abril.

Eugene Ionesco (Slatina-Rumania, 1909 – París 1994), un autor que, amb Samuel Beckett, és un dels pares del teatre de l’absurd, es va inspirar en Shakespeare per escriure la seva versió de Macbeth l’any 1972. Era la primera vegada que adaptava un clàssic. Aquesta versió s’inspirava també en “Ubú rei” d’Alfred Jarry (Laval 1873- París 1907), una gran farsa sobre el poder,  i en les opinions del seu amic Jan Kott (Varsovia 1914-California 2001) que definia el ‘gran mecanisme’ en el qual es basa el poder: l’assassinat.

Una obra que converteix la tragèdia de Shakespeare en una farsa grotesca sobre el poder. Mantenint l’esquema dramatúrgic i la majoria dels personatges, canvia completament el perfil de Lady Macbeth i dona protagonisme a Duncan i la seva dona. Un text que es converteix en una declaració antibel·licista descrivint sarcàsticament els horrors de la guerra des del punt de vista del que la provoca.

A Ionesco no li interessava la tragèdia que amagava la història, sinó denunciar l’avarícia, la crueltat i la falta d’humanitat dels que ostenten el poder, amb independència de qui siguin i de la seva ideologia. I constata que no hi ha poder bo, que la persona que arriba al poder es converteix en la persona a la qual hi ha succeït, en un bucle irresoluble. Com diu Ramon Simó, Ionesco despulla el poder arrencant-li la màscara de la bondat i estripant-li la disfressa de la justícia.

A l’obra, després de matar Macbett, Malcol (excel·lent Pep Ambròs) manifesta: ”Sí, ara que tinc el poder ,enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia. Capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”…. “Excel·leixo en diverses inclinacions criminals que satisfaré per tots els mitjans possibles”… “Tallaré el cap dels poderosos i em quedaré amb les seves terres, les seves joies, les seves dones ….”

El Macbett de Ionesco converteix el Macbeth de Shakespeare en un relat còmic d’ambició, corrupció, covardia i excés, tot creant una farsa tràgica que porta la follia humana als seus extrems més salvatges. La confirmació dels innegables impulsos destructors d’una humanitat que es mou per l’enveja, la gelosia i la convicció que només qui té poder pot arribar a ser lliure.

Una posada en escena que voreja l’exageració i l’extravagància amb escenes molt parodiades com les que protagonitza en Duncan, el casament de Macbett o les escenes finals. Una posada en escena on es trenca la quarta paret, on les notes del piano interpretades per l’actor David Anguera són obra de Joan Alavedra basat en la música de Giuseppe Verdi. L’escenografia és de Bibiana Puigdefabregas i el so de Ramón Cièrcoles. Un espai escènic flanquejat per dues grans imatges de “el pensador” de Rodin que ens fa dubtar de la veritable capacitat reflexiva dels homes davant de l’ambició.

Magnífic el joc de llums de Quico Gutièrrez amb el joc d’ombres xineses o les aparicions dels espectres de Banco i Duncan i també destacable el vestuari de Mariel Soria i la caracterització d’Angels Salinas que omplen la proposta d’anacronismes com els vestits formals dels protagonistes masculins, les maletes d’executiu on guarden les espases medievals, les armes i els cascs passant pel vestuari exhibit en el número de cabaret de Lady Duncan.

Tal com comenta en Ramon Simó …

“Per submergir-se en aquest món absurd, autodestructiu, tant carregat d’emocions com d’arguments, o per enfangar-se en la comprensió del comportament humà, Ionesco tria una forma teatral única que es basa, sovint, en l’exhibició descarnada dels mecanismes lògics i habituals del llenguatge i del comportament, uns mecanismes tant clars com contradictoris, i tan racionals com volen ser, però alhora tan irracionals com són. Per això farà servir, entre d’altres, les eines formals de l’associació i la contigüitat d’idees i d’imatges, la juxtaposició, la recerca de l’insòlit en el quotidià, la repetició, la hipèrbole i el paroxisme.”

Tres hores de durada, inclòs l’entreacte, on els nou actors, tret de Joan Carreras (que interpreta magníficament a Macbett), interpreten més d’un paper.

David Anguera, el pianista, és alhora l’ase dels cops de la proposta, David Bagès interpreta el paper de Duncan, Pep Ambrós és Banco i Macol, Josep Julien és el comte de Candor, Anna Alarcón es Lady Duncan, Lady Macbett i la bruixa, Pepo Blasco és el baró de Glamis, Xavi Ricart és el fidel soldat i servent de la cort i Laia Alsina la serventa de Lady Duncan. Tots ells interpreten a més personatges secundaris com el caçapapallones, el venedor de llimonades, el soldat ferit, els malalts, els convidats al casament reial, els manifestants,  …. 

Una proposta que d’entrada ens ha desconcertat força, però que ens ha anat atrapant a poc a poc i que a la segona part ens ha convençut i agradat molt.

La podreu veure a la sala Petita del TNC fins al dia 24 d’abril.

Leave a Reply