– 106 – Teatre – SINDROME DE GEL (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia

Dimecres dia 30 de març vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per tal de veure la proposta SÍNDROME DE GEL, ideada i dirigida per Xicu Masó amb dramatúrgia de Mohamad Bitari i Clàudia Cedó.

Es tracta d’un projecte que ha partit de l’estudi de la metgessa Elisabeth Hultcrantz sobre l’anomenada “síndrome de la resignació” observada a Suècia als anys 90. Una síndrome que afecta infants i joves migrats provinents de Síria o Iraq i que provoca la letargia, propera a l’aparença del coma, com a resposta al trauma que els hi suposa el desarrelament. Una malaltia que va arribar a un pic de 350 casos entre el 2004 i 2005.

Aquesta ha estat la base sobre la qual s’ha desenvolupat la dramatúrgia de SÍNDROME DE GEL. Una proposta que ha volgut reflectir l’angoixa dels que viuen amb la por d’haver de tornar al lloc del qual han fugit, davant la insensibilitat i inoperància que marca la burocràcia dels països d’acollida. Una proposta que ha suposat un llarg procés de documentació impulsat en tot moment per en Xicu Masó (“EL METGE DE LAMPEDUSA“).

Un text escrit a quatre mans on, a proposta de la Claudia Cedó (“L’HOME SENSE VEU”, “TORTUGUES: LA DESACCELERACIÓ DE LES PARTÍCULES” o “UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT”), es va incorporar Mohamad Bitari, un palestí sirià resident a Barcelona que ha viscut les dues realitats, Orient i Occident i la relació que existeix entre elles.

Fugint de la guerra de l’Iraq, l’Eman (Asma Ismail)i les seves dues filles, la Baran (Jana Punsola) i la Ginar (Roc Martínez), van arribar fa uns anys a Suècia, el paradigma de la societat del benestar somiada un dia pel socialdemòcrata Olof Palme. Avui, en 2016, han rebut una carta oficial, que la Baran ha traduït a la seva mare, que diu que els neguen el permís de residència. I la Baran, després, s’ha posat malalta: no parla, no juga, no fa res. Desesperada, l’Eman la porta a l’hospital. Amb la filla malalta, haurà de tornar i reviure, totes tres, l’experiència demolidora de la guerra?

Aquesta història s’entrecreua amb la de Lamya (Manar Taljo), una jove palestina que ha estat operada en el mateix hospital i que acabarà fent d’intèrpret entre la família i els metges. La mort del seu pare la fa hereva dels diaris que ell havia escrit i que la posaran de nou en contacte amb les vivències sofertes en haver de fugir d’un país i arrelar en un altre, amb uns fills petits que han de patir el menys possible aquest trauma.

El que més colpeix de la proposta no és tant el patiment evident de la mare i les filles, sinó la fredor dels funcionaris europeus representada en la persona del doctor Röckström (Carles Martínez), director de l’hospital que accepta com a inevitable la discriminació social i racial, amb l’excusa de complir normatives o requisits establerts. Aquest és el “síndrome de gel” al que fa referència el títol de l’obra.

Només un grup de persones encapçalat per la Dra. Bloom (Muntsa Alcañiz), que malgrat jubilar-se continua treballant, una assistenta social (Judit Farrés) al límit de les seves capacitats i una psicòloga (Sílvia Albert Sopale) que ha de lluitar contra la xenofòbia en ser de raça negra, lluitaran plegades per canviar les coses.

Una proposta que a estones ens ha semblat un pèl freda i amb moments excessivament lents, on s’interposen temes aliens al principal com les festes de jubilació, el veganisme o la por a perdre l’estatus a la feina. El fet d’utilitzar l’àrab en molts moments, tot i que podem dir que és molt interessant, provoca també l’alentiment dels diàlegs en anar fent la traducció posterior.

Una escenografia i il·luminació, molt encertada de Laura Clos que distingeix clarament el fred ambient hospitalari de la calidesa de la llar de les nenes malgrat els escassos recursos dels quals disposen.

Unes bones interpretacions, destacant el difícil personatge de la Baran que interpreta la Jana Punsola de manera molt convincent. Cal destacar també el debut teatral d’Asma Ismail, una palestina refugiada a Catalunya que intervé sempre en llengua àrab i interpreta unes delicioses cançons.

Una obra que denuncia l’enorme contradicció dels països del món occidental que anem proclamant el “volem acollir” però dificultant “legalment” la integració de les persones acollides i, el que és més greu, discriminant en funció del país d’origen, com veiem actualment amb l’acollida sense condicions dels refugiats provinents d’Ucraïna.

Una proposta que ens ha interessat pel tema tractat, per la seva escenografia i per les magnífiques interpretacions, però que ens ha decebut força per la seva dramatúrgia i posada en escena. Quan t’adones que has mirat forces vegades el rellotge durant la representació, és un mal senyal.