Ahir divendres dia 25 vam fer cap a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i vam gaudir d’una extraordinària proposta de Les Impuxibles, HARAKIRI.
Les Impuxibles, com elles mateixes s’autodefineixen…
“Som la fusió artística d’una pianista i una ballarina. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que ens uneix. Som la Clara i l’Ariadna Peya; germanes, creadores i intèrprets”.
Amb un llenguatge propi, combinant música, dansa, circ i text, HARAKIRI, pretén, de nou, trencar tabús i estigmes. En aquest cas, la peça gira al voltant del suïcidi.
Molt presents en el nostre record les seves propostes parlant del trànsit de gènere, “LIMBO“, dels trastorns i la salut mental, “SUITE TOC núm. 6” i de les violències sexuals a “AÜC – EL SO DE LES ESQUERDES“.
La companyia, després d’un any i mig de preparació, ha muntat un espectacle col·lectiu per a poder generar un espai de diàleg i reflexió sobre un tema que la societat intentar silenciar: el suïcidi, el gran tabú en els mitjans de comunicació i en general, en la societat, silenci emparat en la creença de què parlar del tema pot provocar un increment en el nombre de suïcidis.
Actualment, el suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya i, contràriament al que sovint es pensa, el risc augmenta a partir dels seixanta anys, especialment entre les dones.
Han dut a terme un treball d’investigació previ, amb converses amb associacions, víctimes, supervivents, psicòlogues… i creant un espectacle que vol deslliurar de tabús tot el que envolta el suïcidi, enfocant-lo des de la vida i la presencia, i no des de la mort i l’absència. Una proposta que és un cant a la vida, posant en comú les preguntes generades pel dol.
Amb text de Maria Velasco i dramatúrgia de Marc Villanueva Mir la proposta es compon d’un seguit d’escenes sense una relació de continuïtat temporal.
Una mare (excel·lent treball de la Montse Esteve) s’explica a si mateixa després de morir i ens parla també des de la vida.
Un fill (Pau Vinyals) queda orfe i s’enfronta a la necessitat d’entendre. No pot plorar i es pregunta si el dolor que sent seria el mateix si hagués mort d’accident o de malaltia. No pot suportar les mostres de condol que rep en el tanatori, inclús de persones que ni tan sols coneix. El sentiment de culpa és aclaparador. Busca desesperadament una nota de suïcidi que li aclareixi el perquè.
Un espai escènic de Judit Colomer Mascaró que representa una casa buida ocupada per l’absència de la mare, que ja no hi és.
L’extraordinària (com sempre) música en directe de Clara Peya, forma una part importantíssima de la coreografia com un personatge viu, amb veu pròpia.
La coreografia d’Ariadna Peya és absolutament captivadora des del silenci inicial fins a la cançó final.
Els intèrprets de la proposta Sílvia Capell, Haley Diallo, Montse Esteve, Helena Gispert, Kiko López, Ariadna Peya, Clara Peya i Pau Vinyals, pertanyen a disciplines diferents on la paraula, l’espai i el cos en formen part, la dansa, el circ, la música, el text …. Tot es conjuga en una coreografia que ens arriba a l’ànima i ens fa reflexionar, ens fa pensar, ens fa qüestionar.
Hem gaudit d’imatges d’una gran bellesa, un text ple de poesia i una música que ho embolcalla tot. MAGNÍFICA PROPOSTA.
LES IMPUXIBLES han apostat per fer aquest espectacle accessible a les persones sordes, que veuran els diàlegs subtitulats (diferenciats per colors i a sobre de cada un dels personatges que parlen en cada moment) … i el so de la música convertit en projecció visual. També hi haurà funcions amb traducció al llenguatge de signes.
Ahir, en acabar la representació va tenir lloc un interessant col·loqui amb els vuit intèrprets i la presència de Clara Rubio presidenta de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS). Va estar moderat per la periodista cultural Carme Tierz.
Una proposta que ningú s’hauria de perdre, emmarcada dins de la Quinzena de Dansa Metropolitana, que es podrà veure a la Sala Tallers del TNC fins al 18 d’abril. NO US LA PERDEU !!!