– 102 – Teatre – FINAL DE PARTIDA (🐌🐌🐌) – Teatre Romea

Al Teatre Romea hem assistit a la representació de FINAL DE PARTIDA de Samuel Beckett, traduïda al català i dirigida per Sergi Belbel.

La peça es va publicar el 1957 i es va estrenar en francès al Royal Court Theatre de Londres. Va ser escrita després de la Segona Guerra Mundial, en un món totalment devastat, i ara, després del confinament provocat per la pandèmia i en un món colpejat per la invasió russa a Ucraïna, veiem més versemblant l’ambient postapocalíptic que va pintar l’escriptor.

Aquesta proposta de Sergi Belbel va ser estrenada al Festival Temporada Alta d’enguany i està dedicada a l’actriu i directora Rosa Novell que l’any 2005 va dirigir una versió de la peça que es va estrenar a Reus i de la que només es van fer tres representacions, al Festival Grec. En aquella ocasió també Jordi Bosch i Jordi Boixaderas van ser els protagonistes.

L’obra ens situa en un refugi amagat, una habitació amb dues petites finestres que deixen entreveure el món exterior on no hi ha vida. Per accedir-hi a elles, han d’utilitzar una escala. Quatre personatges hi són confinats, Hamm (Jordi Bosch), un invàlid cec i Clov (Jordi Boixaderas) el seu servent, un home coix hiperactiu que no pot seure. Nagg (Jordi Banacolocha) i Nell (Margarida Minguillón) són els pares d’en Hamm que s’han quedat sense cames i viuen dins de dos cubells d’escombraries.

Són quatre personatges extravagants que sembla que hagin perdut el cap i que podrien ser els últims homes de la terra. Sense desenvolupament dramatúrgic, l’obra, a moments delirant, ens fa entendre l’avorriment que pot generar la rutina i les vivències que es poden derivar de situacions extremes on tot el que ens envolta ha deixat de tenir lògica. Ens deixa entreveure la desintegració de la persona en un món hostil. Una situació que no amaga l’existència de l’abús de poder i la submissió entre les persones.

Una obra on no passa res. Petites accions quotidianes. Tocs de comèdia malgrat el drama de fons. Profundament pessimista se’n riu de tot i de tothom, de la religió, del teatre, dels humans, …

Són quatre persones que han deixat de tenir emocions i assumeixen la realitat que els toca viure sense dramatismes ni angoixes. Són quatre personatges condemnats a esperar la mort. Però no tenen por.

Entre els dos personatges protagonistes, extraordinàries interpretacions d’en Jordi Boixaderas (a qui per cert vam veure actuar per última vegada en 2016) i en Jordi Bosch, s’estableix un diàleg impossible, absurd i repetitiu que ens mostra la dependència mútua tot conservant els papers de qui mana i qui és manat.

Una proposta difícil que ens ha agradat, amb una acurada escenografia de Max Glaenzel i Josep Iglesias i la il·luminació de Kiko Klana que ens mostren un món decadent i claustrofòbic que ja s’entreveu, abans de començar, amb el teló esparracat. El vestuari de Nina Pawlowski, la caracterització d’Àngels Salinas i l’espai sonor de Jordi Bonet completen la magnífica posada en escena.

Magnífica direcció d’en Sergi Belbel, que es manifesta un enamorat de l’autor, i les interpretacions dels actors que entren en el joc proposat per Samuel Beckett.

Malgrat les adversitats, tot plegat és “un pur joc en què no es parla d’enigmes i de solucions”, perquè “per a les coses importants, ja hi ha les universitats, les esglésies i els cafès.” I Final de partida és teatre.

Un Beckett al més pur estil Beckett, on no passa res i tot queda en buidor i un sense sentit existencial que no condueix enlloc. Encara recordem “Dies Feliços” (Teatre Lliure 2015), les quatre peces agrupades a “BECKETT’S LADIES” (Sala Beckett 2019) o les diferents versions de “TOT ESPERANT GODOT” (l’última a la Sala Beckett en 2019).