Dimecres dia 9 era la nit d’estrena, a la Sala Atrium, del nou espectacle de la companyia Fundación Agrupación Colectiva (FAC) una de les companyies residents a la nau Ivanow. Francesc Cuéllar i Bàrbara Mestanza han estrenat LACRIMOSA.
La companyia FAC crea peces basades en la creació col·lectiva a partir de les experiències de cada membre del grup. Van ser els guanyadors de la primera beca DespertaLab amb la proposta “MY LOW COST REVOLUTION“, que nosaltres vam veure a la malauradament desapareguda Sala La Vilella, en 2017.
LACRIMOSA és una proposta escrita per Bàrbara Mestanza, dirigida per Francesc Cuéllar i interpretada per tots dos. D’ells és també el disseny d’espai i el disseny sonor. El maquillatge és de Montserrat Tolosa.
LACRIMOSA és la primera part del díptic dedicat al fracàs. Ens presenta dues històries sobre dues realitats que el fracàs ha acabat consumint.
Amb l’utilitarisme arrelat als cossos, hi ha una generació atrapada entre dos temps. Els anomenats millennials van néixer bressolats en promeses de progrés i abundància. I aviat es van veure truncades per una greu crisi econòmica que va convertir aquesta generació, segons diversos estudis: en la generació del FRACÀS.
Dos relats de dos joves “atrapats”, dos monòlegs interpretats per ella i per ell, asseguts davant d’una taula plena d’andròmines, tot menjant crispetes i bevent cervesa. Són dues persones que han estat preparades per aconseguir l’èxit, tenen formació i tenen ganes, tenen somnis. Per tant, la frustració que els aclapara perquè no assoleixen triomfar és enorme. I aquesta frustració els porta inexorablement al fracàs.
El monòleg d’ella analitza tot el que pensa del que ha estat la seva vida durant els trenta-un anys que ha viscut, mentre cau al buit des d’un pis del Raval. Ha decidit que no volia continuar vivint en el fracàs professional, sentimental i vital, i pensa que posar fi a la seva vida és una opció.
El d’ell, analitza la seva vida, de vint-i-set anys, farcida de somnis no complerts, d’opcions que no han aconseguit realitzar-se, de frustracions encadenades, i contempla el suïcidi com una manera d’acabar amb el seu buit existencial. Busca poder aferrar-se a alguna cosa.
Com comenta en Francesc Cuèllar …
… són dos relats explicats en un espai serè, tranquil, senzill, fosc, cabal i lúcid; un espai que també és el de les joves més enllà de la música a tot volum; els estrobs a tot gas i la cultura trash com a bandera.
LACRIMOSA són tots els intents frustrats per aconseguir viure una vida feliç. Retrata una generació a la qual li manquen recursos per continuar alimentant la promesa de l’èxit… i per parlar de fracàs hem de definir o investigar sobre el concepte d’èxit. I per parlar de l’èxit hem de, inevitablement, parlar de Capitalisme….. i parlen de la precarietat i de l’ansietat que això genera. Una precarietat que segons ens expliquen és pitjor quan ets artista i a cada fracàs veus més difícil redireccionar el teu camí.
Una proposta que camina entre la realitat i la ficció, on exposen davant nostre vivències viscudes barrejant-ho amb fets que podrien haver viscut.
Un retrat brutal i descarnat d’una generació. en una situació de paràlisi constant que ha de lluitar per intentar assolir, algun dia, una situació semblant a la que van viure els seus progenitors i que van somiar, de petits, que, com a mínim, repetirien.
Un text escrit amb cinisme, humor negre i ironia i una agosarada posada en escena que respira sinceritat i una certa amargor en el relat de les frustracions d’uns joves que cada cop són menys joves, i que representen a una gran quantitat de joves que no veuen davant seu un futur prometedor.
Aquesta “tragèdia millennial”, en principi, ha de formar part d’un díptic que es completarà amb una segona obra que reflexionarà sobre com aquest discurs topa amb el de la generació dels pares.
LACRIMOSA és una proposta que ens ha agradat i ens ha colpit, en veure reflectida a escena la desesperança de tota una generació, la gran buidor que omple les seves vides i la manifesta necessitat de consol.
Hem de reconèixer que hem connectat molt més a la segona part quan parla “ell” i és quan t’adones del lligam de les dues històries que es complementen perfectament i donen sentit a tot plegat.
Es podrà veure a la Sala Atrium fins al dia 27 de març.