– 094 – Teatre – CRIM I CÀSTIG – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 02/03/2022

Dimecres dia 2 va ser una nit de teatre amb majúscules a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. L’adaptació escènica de CRIM I CÀSTIG, la novel·la “monumental” de l’escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 – Sant Petersburg, 1881), adaptada des de la traducció de Miquel Cabal Guarro (traducció guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona 2021) i dirigida per Pau Carrió.

La música electrònica original ha estat creada per Arnau Vallvé, component musical dels Manel i punxades en directe pel DJ Joan Solé.

Pau Carrió torna a portar a l’escenari del Teatre Lliure una de les obres cabdals de la literatura europea, com ja va fer en 2012 amb “IVAN I ELS GOSSOS”, en 2014 ”VICTÒRIA D’ENRIC V”, i  en 2016 la producció que no oblidarem mai … “HAMLET”, totes elles protagonitzades per Pol López.

Segons comenta el mateix Pau Carrió, CRIM I CÀSTIG …

“Neix com una continuació de la reflexió iniciada amb Hamlet sobre les conseqüències de tenir una visió idealitzada de la capacitat d’acció per canviar el món. A Hamlet, vam estar quatre hores per matar algú. A Crim i càstig, és després de matar algú que pensem quatre hores. Aquí ens centrarem en les conseqüències d’haver comès un crim així”.

Una obra que parla sobre les conseqüències d’un crim i sobre la fina línia entre la bondat i la maldat, la innocència i la perversitat. Una dramatúrgia construïda des del punt de vista del personatge protagonista que sempre està en escena.

Pol López interpreta, magistralment el paper de Ròdia Raskólnikov, el jove estudiant rus que viu en la misèria i empès per la necessitat, però sobretot per les seves consideracions teòriques, acaba assassinant a una vella usurera. Un treball ple de matisos vocals, silencis, mirades i gestualitat difícilment superable i més tenint en compte que està actuant les 4 hores sense sortir ni un moment de l’escenari.

Míriam Iscla és una sensacional Porfiri Petròvitx, inspector de policia que sospita d’ell des del primer moment i l’assetja amb jocs de paraules per aconseguir la seva confessió.

Roser Batalla és Nastàssia, la criada del pis on s’allotja i Lizaveta la germana de la usurera, Oriol Guinart és Zossímov el metge, Carlota Olcina és la seva germana Dúnia, Francesca Piñón és la seva mare i la usurera, Albert Prat és Razumikhin estudiant i bon amic de Ròdia, Òscar Rabadán és el pare de Sónia i l’antic cap de la Dúnia, Marc Rodríguez és el pretenent de la Dúnia i Maria Rodríguez és la Sónia, prostituta per necessitat. Tots ells completen un repartiment absolutament de luxe.

Una sala Fabià Puigserver que ha canviat temporalment la seva fesomia (de fet seiem al revés de com estem acostumats, d’esquena a l’escenari oficial) i que ens presenta un enorme espai escènic de Sebastià Brosa, sota les arcades, un escenari gairebé buit, amb alguns elements que els mateixos actors porten o s’enduen i dominant tota l’escena una enorme bombolla de plàstic que es va omplint i desinflant al ritme del sentiment de culpa del protagonista. Un matalàs que puja i baixa, una destral que apareix del no-res i una enorme lluna vermella són altres elements que conformen l’escenografia.

Magnífics també… el so d’Igor Pinto, la il·luminació de Raimon Rius i el vestuari d’Adriana Parra.

L’adaptació de Pau Carrió contempla diversos nivells que analitzen la presència de la violència a la societat i als individus. Qüestiona l’ús lícit que l’Estat pot fer de la violència i ens fa dubtar de la licitud de l’assassinat de la usurera, en mans d’una persona obnubilada per una particular concepció de la justícia. Una persona que conviu amb la misèria extrema i que vol transformar el món i veu en la violència un instrument inevitable per poder fer-ho. Una persona que es commou davant el patiment d’un animal i que alhora es creu legitimat per posar fi a la vida d’un ésser humà que ell titlla d’infame.

CRIM I CÀSTIG” pivota en el personatge de Ròdia com a fil conductor, però dona veu a tots els personatges que es mostren carregats de contradiccions. 

Una posada en escena molt encertada que fa que les 4 hores que dura passin d’una glopada.

Els debats intel·lectuals entre l’inspector (Miriam Iscla) i l’assassí (Pol López) són certament esplèndids, i totes les interpretacions han estat magnífiques amb l’esforç que imaginem implica el canvi de personatges en alguns dels actors i el fet de moure’s en un espai escènic enorme, sovint per sobre de la bombolla de plàstic i que juga també amb les portes i els nivells superiors.  

Cal destacar per sobre de tot la gran capacitat actoral d’en Pol López, al que seguim de fa temps, un actor que es mimetitza amb els personatges que interpreta i ens els fa absolutament versemblants, ens els fa “reals”.

Una proposta que com la novel·la genera moltes preguntes i poques respostes, preguntes que tenen a veure amb la violència, la societat, l’ànima i les seves conseqüències sobre nosaltres. Ens fa plantejar preguntes sobre el que creiem ètic i el que no, i sobre el que està bé o no depenent de la mirada i del moment. Avisem, però als que ens llegiu, que no es tracta d’un text senzill ni d’una peça de teatre “comercial” fàcil de digerir.

No hem sortit decebuts del Teatre Lliure, al contrari, creiem que és una proposta excel·lent, amb una magnífica posada en escena i un treball actoral coral magnífic.

Està programada fins al dia 3 d’abril i cal anar mentalment preparat perquè la seva llarga durada (primera part 2 h 10′ – segona part 1 h 35′) provoca algunes desercions després dels 20 minuts de descans, que per intentar sopar es fan massa curts.

Leave a Reply