L’últim dia de febrer era l’estrena, al Gran Teatre del Liceu, de PELLÉAS ET MÉLISANDE conceptuada com la primera de les òperes modernes del segle XX, on Claude Debussy va optar per la suavitat i la lleugeresa en lloc de la força.

Aquesta vegada sorprenentment ens ha tocat l’estrena dins del nostre torn “A” d’abonament; ens sobta molt veure la sala mig buida … i fins i tot a la segona part diríem que l’ocupació no arribava ni a la tercera part de l’aforament, possiblement per la deserció de molts espectadors.

Estrenada el 1902 a l’Opéra Comique de París,  aquesta òpera està basada en el drama simbolista de Maurice Maeterlinck. Una estrena que va ser incompresa per la crítica de l’època, en trencar les convencions del seu temps, amb un llenguatge harmònic nou que fugia de l’èpica tradicional.  

Mélisande, personatge enigmàtic d’estranya bellesa —que es troba al bosc amb el net del rei, Golaud, i amb qui es casa—, té una apassionada història d’amor amb el jove germà de Golaud, Pelléas. Aquesta relació paral·lela portarà a la mort dels dos amants.

La direcció musical de la proposta ve de la mà del seu titular, el mestre Josep Pons i ens ha ofert una interpretació de gran qualitat amb l’Orquestra Simfònica del Liceu.

Fotografies de David Ruano

La soprano francesa Julie Fuchs ha interpretat una Mélisande d’una gran delicadesa i sensibilitat i amb dots interpretatius remarcables. El paper de Pelléas ha recaigut en el tenor francès Stanislas de Barbeyrac que en alguns moments hem trobat amb poc color de veu. El baríton anglès Simon Keenlyside ha interpretat amb molta contundència “l’ingrat” paper de Golaud.

El baix alemany Franz-Josef Selig en el paper d’Arkel, la mezzosoprano britànica Sarah Connolly en el paper de Geneviève, el baix barcelonès Stefano Palatchi en el petit rol de metge, i la soprano canària Ruth González que interpreta el paper del petit Yniold amb una veu que semblava certament infantil, han completat el repartiment de la proposta.

La direcció d’escena d’Àlex Ollé ha recreat una atmosfera inquietant on els personatges vagaregen silenciosos, absents i passius. Es tracta d’una producció basada en la producció de la Dresden Oper que ara ha estat reformada i adaptada.

En paraules del mateix director…

“He explorat aquesta partitura a través del llenguatge dels somnis, tenint en compte Freud i el surrealisme i amb una estètica propera a creadors actuals com Lars von Trier o David Lynch”.

Una proposta amb una espectacular escenografia d’Alfons Flores, vestuari de Lluc Castells i il·luminació de Marco Filibeck. 

L’enorme caixa negra que presideix l’escena és una metàfora de la ment humana, un gran bloc que amaga en el seu interior la complexitat de les relacions humanes i que a la vegada es relaciona amb el món exterior a través de l’aigua.

Una posada en escena molt potent on d’entrada ens quedem captivats per l’aigua que emplena l’escenari i el bosc metàl·lic de “plantes”. L’estructura giratòria (cal remarcar que en girar grinyola força), està situada sobre aquesta enorme piscina i reflecteix en l’aigua el món reclòs dels personatges a les diferents estances que es reprodueixen dins de la “caixa negra” situades a tres nivells diferents.

Persones potser molt més enteses en òpera que nosaltres, afirmen que, en seure a la butaca, cal deixar enrere les àries i els cors i deixar-se seduir per la poesia que impregna aquesta òpera. Ho hem intentat, però tot i aplaudir la necessitat de programar òperes diferents i produccions trencadores, …. però nosaltres, malgrat que la música ens ha agradat força i la posada en escena l’hem trobat espectacular, malauradament no hem acabat d’entrar.

Potser perquè era la primera vegada que la veiem, i també ens ha influenciat el fet que les nostres localitats estan situades al quart pis, i donat que en forces ocasions els cantants estan situats dalt de l’enorme caixa que presidia l’escenari, només els veiem de mig cos, i les seves veus ens arribaven totalment esmorteïdes, mancades de força i vida.

Això si, malgrat la deserció de molts espectadors en acabar la primera part d’una durada de més de 90 minuts, els espectadors que quedaven, en finalitzar l’òpera mostraven el seu entusiasme amb forts aplaudiments i “bravos”, en especial dedicats al mestre Josep Pons.

PELLÉAS ET MÉLISANDE, és un drama líric en cinc actes i quinze escenes que es representa en dues parts, els tres primers actes, un descans, i els dos últims, amb una durada total de 3 h 20 minuts.

Es podrà veure al Gran Teatre del Liceu fins al 18 de març.