Ahir dissabte 26 de febrer hem fet cap a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, per veure la primera de les propostes del nou projecte de “Dramatúrgies emergents europees“. El país d’enguany és Bèlgica i hem pogut veure DOUNIA de Taha Adnan i direcció de Marie-Aurore D’Awans.
Aquest projecte de la Direcció artística del teatre ha nascut amb la voluntat de fer que el TNC entri en el circuit de projectes teatrals europeus; s’inicia aquesta temporada traduint al català dues obres d’autoria contemporània estrangera dirigides també per directors europeus i amb actors catalans.
Aquest procés també tindrà lloc a la inversa amb la traducció de dos textos catalans, “L’HOME SENSE VEU” de Clàudia Cedó (amb direcció de Juan Pablo Miranda) i “Breve historia del ferrocarril español” de Joan Yago (amb direcció de Montse Rodríguez). Ambdues es veuran al juny al KVS de Brussel·les amb equips artístics estrangers.
DOUNIA (Dúnia) és un text de l’autor marroquí Taha Adnan (Marrakech 1970) que viu a Brussel·les des del 1996 i és membre de la “Union des écrivains du Maroc i del Collectif de poètes bruxellois”. La directora Marie-Aurore d’Awans va néixer a Boulogne (França) el 1982, però va viure a Liège i va estudiar un any a Barcelona abans d’establir-se a Brussel·les.
L’obra ha estat traduïda per Elisabet Rafols i interpretada per Patricia Bargalló i la DJ Anna Torrens.
La Dúnia va patir molt al llarg de la seva infantesa. Patia la manca d’afecte i de comunicació en un entorn familiar d’origen àrab resident a Brussel·les.
Entenent que tothom qui l’envoltava era allà només per interferir en els seus desitjos d’independència i de llibertat, decideix recórrer a altres cercles que ben aviat li faran veure que la seva actitud i la seva conducta tampoc encaixen a l’hora de ser acceptada com a dona.
El seu marit és empresonat per haver participat en un assassinat xenòfob i quan surt s’ha radicalitzat i marxa a Síria, on participa en un atemptat. Dúnia, mentrestant, té cura del seu pare malalt de càncer i acaba descobrint la tendresa d’un pare que sempre havia sentit dur i distant. Quan es reconcilia amb la família i amb ella mateixa, el seu marit torna a Brussel·les i la cita en una estació de metro on hi haurà un atemptat.
En paraules de la seva directora:
Una dona
un micròfon
Una altra dona, un tocadiscos
Per tant, dues dones i la música
També una bomba
Una bomba que ho canvia tot.
La Dúnia us ho explicarà.
Ella ho explicarà des del principi fins al final.
El seu final.
La Dúnia serà allà,
davant vostre,
potser ballarà.
Malgrat la família,
malgrat la bomba,
malgrat els altres que l’observen, o justament,
per ser observada. Per ser escoltada.
Ens ha semblat molt interessant el text, però la veritat és que… hem sortit bastant desencisats de la lectura que n’ha fet la Patricia Bargalló. Ens ha fet la sensació que faltava assajar-ho força més, ja que malgrat que es tractava d’una lectura dramatitzada, a l’inici s’ha equivocat força sovint i l’entonació no estava massa ben encertada quan era necessari canviar de personatge, fet que a l’espectador li dificultava seguir l’argument com caldria.
La posada en escena, almenys ha estat original, fins i tot atractiva per la selecció musical i especialment quan l’actriu ballava per l’immens espai escènic, malgrat que les imatges de l’atemptat projectades al fons, no es podien veure correctament.
Ha estat una única representació, que pel que sabem no tindrà continuïtat.