Ahir dimecres 9 de febrer, vam poder veure una segona proposta del 5e festival de T(t)eatre en Francès de Barcelona, L’ADORATION una obra de Jean-René Lemoine dirigida i adaptada per Matthieu Tune a partir de tres peces de l’autor i que interpreta ell mateix amb Marie Micla.

En aquesta ocasió la representació ha tingut lloc al Reial Cercle Artístic de Barcelona, un espai per a nosaltres desconegut i que ens ha agradat molt conèixer. Una institució dedicada al foment de l’art fundada el 1881 per diversos artistes, els pintors Eliseo Meifrén, Modest Urgell, Joaquim Mir, Ramon Casas, Isidre Nonell i Anglada Camarasa. Va ser reconeguda amb el títol de Reial Cercle Artístic el 1916 pel rei Alfons XIII. En l’actualitat està ubicat al Palau Pignatelli al carrer dels Arcs.

L’ADORATION ens parla d’un home, Rodez, i una dona, Chine, que es retroben al cap dels anys. Estan junts tota una nit i ella li revela la seva passió desbordant, el seu desig irrefrenable d’ençà que el va conèixer. En una terrassa deserta que domina el mar, en un club ple de gent que balla i pren copes, Chine anirà desgranant de manera obsessiva i implacable el relat de la seva primera trobada. 

Ens descobrirà a poc a poc el mecanisme d’una passió aclaparadora i que li ha fet perdre l’objectivitat i enderrocar el rol tradicional de conquesta lligat al món masculí. Ha fet de Rodez un Déu inabastable i de l’adoració per aquesta persona, la seva religió, la seva motivació vital.

Durant bona part de la proposta, d’uns cinquanta minuts de durada, assistim a un soliloqui on Rodez es limita a escoltar o a respondre amb monosíl·labs o amb frases molt breus, aparentment desbordat per la passió avassalladora de Chine.

Chine ama a Rodez, però ell no ho sap. Ell no pot estimar-la?

“No sabia si havia de buscar-vos o evitar-vos”.

“Que es pot respondre a una dona que t’envia mil roses?”

El text de Jean-René Lemoine ens parla d’aquelles persones que no volen curar-se del mal d’amor, que valoren el record del seu dolor com el regal més preuat que el cel els pot fer.

Una posada en escena senzilla i diferent, sense escenografia… i sobretot una gran interpretació de Marie Micla, que suporta pràcticament tot el pes de l’espectacle.

L’hem pogut veure sobre titulada al català i en un espai realment magnífic.