– 068 – Teatre – CRITS – (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre La Gleva – 27/01/2022

Ahir dijous 27 de gener, vam fer cap al teatre La Gleva per assistir a l’estrena de CRITS creada i dirigida per Martí Figueras i Jesús U. Labay Gómez, una peça que s’hauria d’haver estrenat la passada setmana, però que la Covid no va permetre. Ambdós autors ja ens van seduir amb “CAMINS TANCATS” que vam poder veure a la Sala Versus Glòries el desembre del 2018.

CRITS és la nova proposta que, a través de cinc monòlegs, explica la història de cinc dones al llarg de cinc dècades. Una creació de la Companyia Antàrtica de Teatre.

Són cinc monòlegs vitals magníficament interpretats per Carlota Gil Nur Costa. Unes actrius que nosaltres creiem no havíem vist mai als escenaris.

Els cinc personatges femenins ens expliquen unes històries ben diferents, però en totes, elles han estat testimonis d’una mort propera. Totes elles s’enfronten a dilemes morals i totes elles lluiten per la llibertat reivindicant un lloc a la societat.

A la primera de les històries Carlota Gil es posa a la pell d’una serventa d’una casa benestant. Són els anys quaranta, ha acabat la Guerra i la guàrdia civil la interroga, vol saber on s’amaga la senyora de la casa que ha desaparegut amb els seus fills. Ella parla de la seva vida amb “els amos” abans de la guerra i culpabilitza al “senyor”, que va estar afusellat pels nacionals, de tot. A l’interrogatori es veu obligada a donar alguns noms.

A la segona de les històries, a finals dels anys seixanta, Nur Costa ens parla de la seva mare tot prenent un cafè. Ens parla dels silencis del pare i dels silencis de la mare. Silencis diferents. Ella se sent propera a la mare que ha sacrificat tots els seus somnis per ella. Admira la seva tranquil·litat i la meticulositat amb què estén la roba.

I sense adonar-nos ja estem davant de la tercera de les històries.

Carlota Gil somia a ser periodista. Viu a mitjans dels setanta i la societat l’empeny a dedicar-se a la feina de secretaria, molt més compatible amb les feines de la llar i a la criança dels fills que hauran de venir. Però la vida passa, les coses passen i ella continua mantenint viu el seu somni de ser periodista. I lluita per ser-ho.

Nur Costa és una noia d’estètica punky que als vuitanta, acomiada un bon amic que ha mort víctima de la Sida. Ens explica com el va conèixer i la relació que mantenien. Ens alerta de la necessitat d’escoltar el cos quan manifesta signes de malaltia. Tots els assistents a la sala som els seus coneguts i ens increpa per haver abandonat l’amic malalt quan encara ens necessitava.

I finalment, estem en l’actualitat. La Carlota Gil entra a la casa del seu oncle i se’l troba mort. L’anaven a desnonar i ella anava a oferir-li una solució, compartir pis amb una altra persona. Però ell no volia abandonar la seva llar, els seus records.

Els autors ens han regalat un magnífic text, que ha passat per cinc dècades de la història del nostre país, des de la repressió franquista a la reivindicació del dret a l’habitatge de l’actualitat, parlant també de la violència de gènere, de la incorporació de la dona al mercat laboral o de la indiferència social davant els problemes dels altres.

Una senzillíssima escenografia de Xevi Oró, que transformen les mateixes actrius i la il·luminació de Sílvia Valls completen la posada en escena, que en aquest cas deixa caure tot el pes de la proposta sobretot en el text, però també en unes acurades interpretacions d’ambdues actrius.

Un retrobament amb el teatre de petit format, que no necessita pas gaires “garlandes” per fer-lo atractiu davant de l’espectador, a partir d’un bon text.

Una bona proposta que, en principi, a causa de la maleïda pandèmia, només es podrà veure fins al diumenge dia 30 al Teatre la Gleva.

Leave a Reply