– 067 – Teatre – LA CASA DEL DOLOR – (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 26/01/2022

Dimecres dia 26 era nit d’estrena a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, LA CASA DEL DOLOR, una obra escrita i dirigida per Víctor Sánchez Rodríguez (Sagunt 1985), que s’endinsa en la vida d’una família aparentment perfecta.

Aquesta és una proposta que forma part del projecte 3D (3 dramatúrgies), un projecte impulsat per Carme Portacelli per programar textos d’autors de parla catalana. Els textos que formen part d’aquest cicle són, a més d’aquest, “NOSALTRES (A nosotros nos daba igual)” d’Helena Tornero, que vam veure el passat mes d’octubre, i “El pes d’un cos” de Victoria Szpunberg, que es podrà veure al maig.

Una família es reuneix per sopar en honor d’en Juli, el fill, que ha acabat la carrera de piano. Han preparat un festí. Però en Juli no es presenta. Davant d’aquesta desaparició, cada familiar afronta la situació de manera diferent: la mare buscarà consol i ajuda; el pare sortirà a la recerca dels llocs que freqüentava i la germana es tancarà a casa envoltada de melodrames i benzodiazepines.

Juli és el personatge al voltant del qual gira tota l’obra, és l’absent omnipresent, el nexe d’unió de la resta de membres de la família, la seva germana bessona (Júlia Genís), el seu pare Francesc (Carles Sanjaime) i la seva mare Cecilia (Lina Lambert). La seva absència provoca el trencament de l’estabilitat familiar i fa aparèixer tots els fantasmes amagats, les insatisfaccions, les pors, les gelosies, els desitjos prohibits, els fracassos personals …

Juli és el fill ideal, l’exemple a seguir, ha estudiat el que volia la mare i acompanya el seu pare de cacera, una activitat que no suporta. Ell no pot defallir. I, per tant, no pot desaparèixer.

Segons explica l’autor de l’obra, en Juli és el cérvol del quadre de Paul de Vos que presideix la sala i al qual els gossos estan estripant. Cada gos estira en una direcció. En Juli està exposat a l’estira-i-arronsa de la seva família. Si aquest cérvol desapareixes de la pintura, que farien els gossos? Si en Juli desapareix que faran els membres de la seva família?

Altres personatges, interpretats per Antonio Escámez, Amparo Fernández i Pol Monen, participen en escenes de tipologies ben diverses omplint la proposta de metàfores, girs còmics i intrigues. Un altre personatge omnipresent és el vent present des del començament en cada una de les escenes.

Tota la proposta és plena de girs que ens han desconcertat i ens ha dificultat el seguiment de l’obra.

“l’única forma de sortir és entrant” és un laberint de la complexitat de les relacions humanes i els vincles que uneixen o separen els membres d’una família “feliç”.

Una escenografia espectacular (Max Glaenzel) que ens mostra la sala d’una família burgesa que té, aparentment, tot el que necessita. La posada en escena, (potser per nosaltres el millor de l’espectacle), fa que aquest espai es vagi comprimint i creant un ambient claustrofòbic.

Una proposta que ens ha desconcertat i que està tan plena d’al·legories, que ens hem perdut en el laberint argumental.

Unes interpretacions desiguals amb moments interessants, però que malauradament no han acabat de fer pujar la nostra valoració.

Es tracta d’una producció del TNC, amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura, que es podrà veure a la Sala Petita fins al 20 de febrer. Després farà gira per Castelló i València.

Leave a Reply