Divendres 14 de gener vam fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per assistir a l’estrena de FUEGO, FUEGO una obra de la dramaturga xilena Manuela Infante. Sembla que el TNC té un conveni de col·laboració amb el Festival Internacional Santiago a Mil, de Santiago de Xile, amb la voluntat comuna de desenvolupar activitats que suposin una aportació cultural en els seus països respectius.

D’aquest conveni ha nascut FUEGO, FUEGO un espectacle de creació contemporània que juga amb un llenguatge i una plasticitat tan particulars com són les obres d’aquesta autora xilena. També hem llegit que Carme Portaceli és admiradora d’aquesta dramaturga, a la qual va portar a Madrid a representar “Estado vegetal” (on explorava la relació entre les plantes i els homes) i amb la que va contactar per aquesta creació.

Fins aquí tot correcte i potser masses expectatives per part nostre. Creiem que la proposta és innovadora i arriscada, però un cop vist l’espectacle, decepció absoluta.

Un espectacle basat en el foc, en la seva potència devastadora i transformadora, interpretat amb molta entrega per Héctor Morales i Núria Lloansi. Basada en fets reals, ens parla de la crema intencionada de boscos per obtenir beneficis i de com el poble xilè de Santa Olga va acabar destruït per una crema forestal controlada que finalment es va descontrolar. Un incendi ocorregut el gener de 2017 i que va provocar la mort de vuit persones.

Amb el fil conductor de la destrucció del poble, fan un repàs a la història amb la crema de bruixes o els aldarulls que van tenir lloc a Xile en 2019 amb barricades i incendis.

Segons ha comentat l’autora, no existia un text inicial de l’obra, sinó que aquest s’ha anat construint a partir dels assajos i les aportacions dels dos actors. Una proposta performativa que s’inicia amb els dos personatges cremats, fum i tota l’escena en color negre o quasi negre (fet que dificulta la visió des de les fileres més allunyades de l’escenari). Ells només emeten sons guturals i la música electrònica els acompanya.

La proposta acaba amb una muntanya d’encenalls de fusta clara, on els dos personatges acaben enfilats, en una de les escenes que ens ha resultat més feixuga per estàtica i absolutament repetitiva. 

Ens ha semblat una proposta agosarada amb una posada en escena sorprenent i fins i tot una magnífica i espectacular escenografia d’Andrés Poirot. És el text el que no ens ha arribat, amb els dos personatges repetint frases i moviments una vegada i una altra, sense aportar gairebé res.

Vam acabar tan decebuts després dels llargs 90 minuts, que no ens vam quedar al col·loqui que va tenir lloc en acabar la representació.

Es podrà veure a la Sala Tallers fins al 6 de febrer.