Dijous 13 de gener vam poder fer cap al Teatre Romea; aquesta vegada per veure la comèdia 53 DIUMENGES escrita i dirigida per Cesc Gay.

Una comèdia que va obtenir un gran èxit la temporada passada i que ara novament ha tornat al teatre Romea; una comèdia pensada pel gran públic, que sincerament ens ha sorprès molt gratament i que continua omplint la sala d’espectadors amb ganes de riure i a vegades inclús d’anar comentant les jugades.

Tres germans han quedat per sopar, a casa del més petit, per parlar del seu pare, un home gran que sembla que ja no pot viure sol. Sovint es perd, s’oblida de les coses i en els últims temps ha agafat el costum d’ensenyar el penis a la veïna.

Un sopar que s’ha anat ajornant fins a tres vegades perquè un dels germans no podia assistir a la cita. Tres germans que sempre que es troben acaben discutint. Discussions que comencen sovint per ximpleries, una paraula fora de to o pel fet d’estirar massa una vocal en frases inofensives.  

Tres germans totalment diferents, el gran, en Víctor (Lluís Villanueva) és el gendre d’un empresari i viu a Pedralbes rodejat de luxes, si bé, quasi ningú sap exactament quin lloc ocupa a l’empresa del seu sogre. Un home molt ocupat que ha de planificar, fins i tot, els moments que dedica al seu hobby.

Natàlia (Cristina Plazas) és professora, té problemes en el seu matrimoni i és la germana que vetlla perquè tot rutlli, de fet, és ella la que ha convocat la reunió familiar. Una persona que amaga el seu desequilibri emocional intentant que tot estigui sota control.

Santi (Pere Arquillué) és el germà petit, actor sense feina que ha aconseguit fer de tomàquet en un anunci. Des de sempre s’ha sentit menyspreat pel seu germà gran.  

Tot pot passar, entre germans. Sovint el present i el passat són una mateixa cosa i tots els colors de les emocions estan presents en la seva relació. El seu vincle és com una bomba de rellotgeria que pot explotar per la més insignificant de les raons.

La mateixa sang els corre per les venes i estan irremeiablement units, condemnats a ser uns part dels altres a pesar de totes les baralles i les discussions sense fi. Perquè, encara que no ho vulguin, comparteixen un sentiment profund i antic que té a veure amb el misteri de la vida i del qual no es poden alliberar.

I finalment el quart personatge, Carol (Àgata Roca), la parella d’en Santi, la veu irònica que ho mira tot des de la distància i ens ofereix la introducció a cada escena. 

Unes interpretacions que ens han agradat, i molt, amb un Pere Arquillué divertit, a estones exagerat, però en la mida justa, i que ens ha sorprès per la seva gran capacitat gestual, una Àgata Roca que és la ironia en persona, un Lluís Villanueva que es mostra important i imprescindible, aparentant senzillesa i una Cristina Plazas, la cara racional de la família.  

L’escenografia d’Alejandro Andújar i la il·luminació de Carlos Lucena són el complement perfecte d’una bona proposta.

En resum, una comèdia ben feta, ben escrita i amb un argument que va molt més enllà d’una comèdia pensada únicament per fer riure, que reflecteix molt bé les friccions familiars i on segurament ens veurem reflectits en més d’una ocasió.

El cert és que ens ha permès passar una molt bona estona, pels seus diàlegs intel·ligents, que entre riure i riure llencen a la platea una gran quantitat de missatges socials i que sobretot ens ofereix unes magnífiques interpretacions dels quatre actors protagonistes.

Es podrà veure al Teatre Romea fins al dia 5 de febrer.