Ahir dissabte dia 4 de desembre, vam fer cap al Teatre Lliure de Montjuïc per veure el projecte emparat pel festival Temporada Alta, amb la direcció del prestigiós director lituà Oskaras Koršunovas (Vílnius, 1969); es tracta de L’ONCLE VÀNIA d’Anton Txékhov.
L’ONCLE VÀNIA, que es va estrenar el 1899 al Teatre d’Art de Moscou, és una de les obres més importants de la literatura dramàtica del segle XIX. Txékhov reflecteix en els personatges el tedi, la vida malgastada, l’amor no correspost o la feina inacabable que marquen la seva existència. Una obra que no decep pel seu rerefons intemporal.
En aquesta proposta el temps i l’espai no estan definits i incorpora temes contemporanis com el medi ambient, l’emancipació de la dona o la confrontació entre el món rural tradicional i el món urbà entre d’altres.
En paraules del director …
“No estem a Rússia, però tampoc a Catalunya. No som al segle XIX, ni tampoc avui en dia. Txéhkov va crear un món que no existeix en el mapa físic ni tampoc en el temps, però que perviu en el nostre mapa espiritual.”
Fotografia de la web del Teatre Lliure
La vida tranquil·la de Vània (Julio Manrique), la seva neboda Sòfia (Julia Truyol), la mare de Vània (Carme Sansa), un treballador, Teleguin (Kaspar Bindeman) i la vella mainadera Marina (Anna Güell) es veu alterada per la presència a la finca del professor Serebriakov (Lluís Marco) i la seva segona dona Ielena (Raquel Ferri). Tots els habitants de la finca alteren els seus costums i la seva manera de viure amb la seva arribada. Fins i tot el metge Àstrov (Ivan Benet) que acudia puntualment a passar visita comença a visitar-los cada dia.
Una posada en escena que no deixa indiferent a ningú, amb música en directe de l’actor i reconegut músic lituà Kaspar Bindeman que amb la seva guitarra elèctrica complementa el so creat especialment per Antanas Jasenka per aquesta producció.
Ens van agradar molt els elements, com el taca-taca del professor, el porró català que conviu amb l’ampolla de vodka i el samovar, la recerca de les gallines pel pati de butaques amb els actors amb mascareta i llanterna en mà, o la persecució del vell professor, amb un oncle Vània que pistola en mà demana al públic que l’ajudi a localitzar al “puto crític”, són el segell del director que introdueix agosarats tocs d’humor. Molt encertats també els moments en què els personatges trenquen la quarta paret i es dirigeixen directament a nosaltres aclarint situacions o interpel·lant-nos.
El que no ens va agradar gens ni mica, va ser l’espai escènic de Gintaras Makarevicius, amb una sala “embotida” en una capsa que amb portes corredisses deixa veure amb més o menys claredat l’interior; no és ni de bon tros el més adequat per un escenari com el de la Fabià Puigserver, on els espectadors situats als laterals de la platea tenien serioses dificultats per veure el que està succeint a l’interior de la “capsa”.
També cal assenyalar que tot i que els actors van perfectament amplificats amb micròfons, quan les portes corredisses estan tancades, es perd la claredat dels diàlegs, ja que s’escolten esmorteïts com si estiguessin dins d’una capsa de sabates.
A la part superior d’aquesta capsa es van projectant vídeos (Artis Dzerve), gravats prèviament i també alguns en temps real, que potencien les escenes que es viuen a escena.
Les interpretacions han estat en general esplèndides, amb un Julio Manrique que es buida literalment a escena des de l’enamorament impossible, a la constatació del temps, de la vida perduda, i la ràbia que el fa explotar traient a la llum totes les seves frustracions. Per nosaltres una de les millors interpretacions que recordem d’aquest actor/director.
Al seu costat Julia Truyol que mai ens decep, dibuixa un personatge feble i fort a la vegada. El seu enamorament no correspost i la seva empenta per continuar endavant, malgrat no tenir cap esperança de canvi.
Un magnífic Ivan Benet que dibuixa a la persona que abandona tot per assetjar a la dona objecte del seu desig
Lluís Marco és un excel·lent egocèntric que viu a costa dels altres, Raquel Ferri molt encertada en el seu paper de nina trencada, Anna Güell i Carme Sansa, amb els seus silencis o frases curtes donen credibilitat i consistència a la resta d’interpretacions.
Amb una durada de 2h45‘ (un petit descans de 10 minuts), no se’ns ha fet gens llarga i considerem que és un espectacle totalment recomanable i que almenys a nosaltres, ens reconcilia novament amb la programació del Teatre Lliure, amb la que ultimament no connectavem gaire.
Es podrà veure a la Sala Fabià Puigserver fins al dia 19 de desembre.