Ahir, dissabte 30 d’octubre, vam anar a la Sala Petita del TNC per veure NOSALTRES (a nosotros nos daba igual) d’Helena Tornero amb la direcció de Ricard Soler Mallol.

Una proposta que es va estrenar a Madrid amb el títol de “A nosotros nos daba igual”. Aquí es va incorporar el “Nosaltres” del títol i una petita part està interpretada en català (un 80% de la proposta és en castellà).

Cinc actors a escena, Nacho Almeida, Neus Ballbé, Tamara Ndong Bielo, María Ramos i Junyi Sun (també autor de la coreografia); cinc fills d’immigrants que han nascut al nostre país, un país del qual se senten fills, però que mai els ha acceptat com a tals. Unes persones que viuen sota la mirada d’aquells que els consideren estrangers pel seu color de pell, els seus trets físics, la seva cultura, …..

Tots els que hem nascut aquí tenim els mateixos drets, però ells, fills d’immigrants, pateixen el problema de la mirada de l’altra, la mirada que els identifica com a “diferents” i que els exclou del “nosaltres”. “I tu d’on ets?” és la pregunta que han hagut de sentir moltes vegades. I aquestes persones decideixen intentar ser invisibles per evitar-se problemes de convivència.

A la proposta de la Helena Tornero ells viatgen al país d’origen dels seus pares (Guinea Equatorial, Marroc, Cap Verd, Xina i República Dominicana), un país que en realitat tampoc és el seu i amb el que no s’identifiquen. Allà són considerats “europeus”, “turistes”.

Segons comenta Ricard Soler al programa de mà, aquest espectacle, s’ha creat des de l’escolta, des de l’empatia, amb la voluntat d’entendre i d’entendre’ns.

Unes interpretacions que respiren sinceritat i entrega i on veiem reflectida la mirada de l’altra. Un altre que acaba concloent que ells no són d’aquí, que hi ha diferencies que els fa no pertànyer del tot al “nosaltres” encara que la seva documentació indiqui el contrari. Un altre que es permet fer burleta amb comentaris que pretenen ser simpàtics, però que l’únic que fan és remarcar la diferència que els acaba excloent.

Dins de l’espai escènic de Monica Boromello ens ha sorprès el petit monitor situat a l’esquerra de l’escenari que transmet constantment imatges (i que no veiem des de la fila 9 on estem situats) fins que una de les noies l’apaga. No hem sabut que ens volia dir aquest monitor ……

La dinàmica posada en escena, on els cinc personatges es mouen constantment, ens ha resultat feixuga en alguns moments i ens ha semblat reiterativa, allargant la proposta, al nostre entendre, innecessàriament. Tampoc hem acabat d’entendre la inclusió de fragments d’autors del Segle d’Or en determinades escenes. Hem llegit en algun lloc que volen ser una reivindicació, una denúncia de què els orígens limiten la participació d’actors, fills d’immigrants, en determinats papers.

Una proposta que és una bona reflexió sobre el racisme i els conflictes d’identitat que pateixen aquestes persones que han nascut aquí o han arribat a una edat molt primerenca, però que són assenyalats pel color de la seva pell, els seus trets racials o la seva religió.