Ahir, dijous dia 14 vam tornar al Teatre Gaudí per tal de veure una proposta que es va estrenar en el Festival Grec 2021, EL TEMPS QUE CONTA, text i direcció de Virginia Sànchez i amb la interpretació d’Óscar Jarque, Carlos Martinho i la mateixa Virgínia Sànchez.
Dos germans, l’Aitor (Óscar Jarque) i el Toni (Carlos Martinho) s’han retrobat a l’enterrament de l’Antonio, el seu pare. Feia cinc anys que no es veien, de fet, des de l’enterrament de la mare. El Toni està afectat per una malaltia degenerativa del sistema nerviós, l’Atàxia de Friedreich, ha d’anar en cadira de rodes, i viu en una residència. Vol recuperar el temps que no ha compartit amb el seu germà, que no l’ha visitat ni una vegada. És conscient que el temps avança inexorablement i, amb ell, la seva malaltia.
Tot passa a la sala de la casa de l’Aitor, decorada amb mobles de disseny totalment blancs i algunes pintures que donen una petita nota de color. L’Aitor és extremadament ordenat. Com diu el Toni, la sala és freda com ell. És un reflex de la vida impostada de l’Aitor.
La proposta desenvolupa una història aparentment petita i de curta durada, però que ens planteja temes com l’enfrontament a una malaltia, la solitud, la por al compromís, la competència entre germans, el pas inexorable del temps ….
L’aparició de la Lídia (Virgínia Sànchez), exparella de l’Aitor, que desconeixia l’existència del Toni, fa saltar l’espurna que els obliga a parlar, a contrastar fets del passat i a encarar un futur que és ben diferent per als dos germans.
Tots dos descobriran que el temps no retrocedeix, però que ens “conta” moltes històries si estàs disposat a escoltar-les. Dues visions antagòniques de la vida, la del germà que viu el present pensant únicament en el futur immediat i la del que sap que el seu temps s’acaba i que sense dubtes, avui és molt millor que demà.
Un drama amb tocs de comicitat, que vol ser, en paraules de la seva autora, … una crida a la necessitat de trobar sentit a cada moment de la nostra vida i a valorar el temps del qual disposem per viure-la.
Unes magnífiques interpretacions dels dos protagonistes masculins i una alenada d’aire fresc cada cop que la Lídia ha irromput a l’escenari.
Una proposta que ens ha satisfet molt més del que esperàvem, ja que presenta uns personatges molt humans i que sobretot combina perfectament les emocions i el dramatisme que suposa una malaltia irreversible, amb l’humor.