Ahir dimecres 13 d’octubre, a la Sala Atrium, va tenir lloc la “segona” estrena de LA DONA TRENCADA de Simone de Beauvoir (1906-1986); la primera estrena va estar el novembre del 2020 a la Sala Tallers del TNC, i només es va poder fer una única representació, ja que la cinquena onada de la COVID-19 va tornar a tancar els teatres.
Aquesta proposta amb traducció de Marta Pessarrodona i dramatúrgia d’Araceli Bruch i Lluïsa Mallol, està dirigida per Francesca Piñón i interpretada per Lluïsa Mallol.
“LA DONA TRENCADA” és un volum, publicat el 1967, que aplega tres relats, dels quals s’interpreta l’últim, un text en forma de dietari. Un monòleg on la Monique ens explica que ha descobert que el seu marit Maurice manté una relació amorosa amb una altra dona més jove. Una relació que ella espera que sigui breu, però que es va consolidant amb el temps.
Ella inicia un procés d’acceptació i amb ell una revisió dels valors sobre els quals havia construït la seva vida intima i social. De fet, és la història d’una ruptura. Fins aleshores, sempre s’havia considerat a si mateixa com a modèlica en la pròpia condició femenina i els seus rols de gènere assumits.
Una posada en escena atemporal que interpel·la homes i dones, i que fa palesa la manipulació emocional a la qual podem ser sotmesos, de forma que acabem assumint que la culpa del que li passa a la parella és nostra, que hem provocat la situació i que necessitàvem que ens ferissin per reaccionar. Ens sentim culpables i acabem demanant perdó perdent el respecte per un mateix.
“Sempre m’espero el pitjor i sempre és pitjor del que m’esperava.”
Una interpretació magnífica, d’una dona que s’autoenganya i que acaba reconeixent que ha de canviar el xip per sortir del bucle on s’ha ficat, que justifica totes les actituds del Maurice. Una enorme buidor l’està destruint. El dolor de l’engany. El dolor del desengany.
Lluïsa Mallol realitza una interpretació on es conjuguen perfectament la ràbia, la pena i la impotència d’una persona, davant d’una situació que ho ha destarotat tot, que ha trencat tots els esquemes.
El dia que una dona pugui estimar
no amb la seva debilitat, sinó amb la seva força,
no per escapar de sí mateixa, sinó per trobar-se,
no per humiliar-se, sinó per afermar-se,
aquest dia, l’amor serà per a ella, com per a l’home,
font de vida i no un perill mortal.
– Simone de Beauvoir.
Una bona proposta que paga la pena veure i que està programada a la Sala Atrium fins al pròxim 31 d’octubre.