Aquest passat dimarts, 28 de setembre vam tornar al Liceu després de dinou mesos d’absència; la darrera producció a la qual vàrem assistir abans de declarar-se la covid va ser el febrer del 2020, en la que vàrem poder veure LA CLEMENZA DI TITO.
Ara hem tornat al nostre abonament de temporada, torn “A” per gaudir de l’òpera ARIADNE AUF NAXOS, l’òpera que enguany ha inaugurat la temporada. De fet, una setmana abans, el 20 de setembre, en Miquel va poder assistir a un assaig general d’aquesta òpera, que la direcció del Liceu va oferir gratuïtament als abonats, crec que per primera vegada a la història; un gest que caldria repetir més sovint per tal d’agrair als abonats el seu suport incondicional.
Aquest dimarts, de totes maneres, no vam poder ocupar les localitats del nostre abonament per aplicació de normes Covid, i ens van reubicar en unes butaques molt més lateralitzades, amb visió molt més reduïda de la que havíem contractat, dificultant moltíssim la nostra visió de la part esquerra de l’escenari.
ARIADNE AUF NAXOS, amb música de Richard Strauss (1864-1949) i llibret d’ Hugo von Hofmannsthal (1874-1929), es tracta d’una òpera, que no coneixíem pas, ja que és molt poc representada, curiosament la seva acció esdevé teatre dins del teatre. Una òpera amb un pròleg de 45 minuts i un acte en la que es representa l’òpera de la ficció, amb direcció escènica de Katie Mitchell i la dramatúrgia de Martin Crimp sota la direcció musical de Josep Pons i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Segons hem pogut llegir en el programa de mà, la idea inicial va ser d’Hugo von Hofmannsthal, l’any 1911, quan treballava en l’adaptació de Le bourgeois gentilhome de Molière, per al Deutsches Theater.
A part de la comédie-ballet, Strauss i Hofmannstahl volien introduir una òpera seriosa d’argument mitològic: una òpera de cambra representada dins la comèdia de Molière. Així Strauss va escriure la música incidental per a l’obra teatral i l’escena d’Adriana. Tot plegat no va ser suficient per assolir l’èxit a Stuttgart l’any 1912: la densitat i l’extensió de gairebé sis hores van desconcertar el públic. Els autors es van replantejar l’obra fent-ne una exhaustiva revisió: després d’extreure la comèdia de Molière, la van reemplaçar per un pròleg. Aquesta segona versió va ser estrenada l’any 1916 amb un gran èxit.
Planteja la història d’un home ric de Viena que ha encarregat una òpera a un jove compositor (interpretat per la mezzosoprano Samantha Hankey) a més de convidar-hi un grup d’actors de la commedia dell’arte. El compositor està desolat i ho fa saber al majordom (Maik Solbach), vol fer un assaig, però els instrumentistes estan amenitzant el sopar. Després de discutir si ha d’anar primer l’òpera seriosa o la còmica, el majordom anuncia que el senyor demana que els actors actuïn tots a la vegada barrejant les escenes. Finalment decidiran que l’acció teatral representi l’abandó d’Ariadne en una illa deserta, l’illa de Naxos, on uns personatges còmics, Zerbinetta, Brighella (Juan Noval-Moro), Scaramuccio (Vicenç Esteve), Truffaldino (Alex Rosen) i Harlekin (Benjamín Appl) l’hauran de distreure. Però ella segueix pensant en la mort com a única sortida.
La frívola Zerbinetta (interpretada magníficament per la soprano Elena Sancho Pereg) intenta convèncer a Ariadne, seduïda i abandonada, (interpretada per la soprano finlandesa Miina-Liisa Värelä) que els homes són tots iguals i que tant fà un que un altre. Que la manera més senzilla de superar un desamor és trobar un de nou.
Sota una capa de comicitat, un xoc de mons i sentiments contraposats obligats a conviure. A escena el contrast de la tragèdia i la comèdia, de l’amor i del desamor, de la vida i de la mort.
L’espai escènic està dividit en dues parts, a la dreta l’indret on s’ha de representar l’òpera i, a l’esquerra, el públic d’aquesta. Potser l’escenografia, que no varia gairebé entre les dues parts de la representació, és el que menys ens ha agradat i fins i tot l’hem trobat força avorrida.
Els burgesos que financen la representació apareixen per primera vegada transvestits en una producció escènica i el dramaturg ha afegit uns breus diàlegs entre ells. Hi ha altres elements nous com el fet de que Ariadne estigui embarassada de Teseo quan l’abandona a Naxos i el nadó naixerà a l’escenari quan les tres nimfes (interpretades per Sonia de Munk, Anaïs Masllorens i Núria Villà) donen la benvinguda a Bacchus (paper que interpreta el tenor austríac Nikolai Schukoff).
Una òpera d’una gran bellesa musical, amb unes grans veus solistes que ens ha fet gaudir novament d’aquesta tornada al Gran Teatre del Liceu.
També hem de reconèixer que vam gaudir molt més a la representació d’aquest dimarts, que en la prèvia de l’assaig general, en la que en Miquel va sortir força decebut, potser perquè esperava molt més i també perquè el segon cop que escoltes una òpera desconeguda, la gaudeixes plenament.