Ahir dijous, al Teatre Gaudí vam poder veure el muntatge d’un clàssic contemporani, QUI A CASA TORNA (The Homecoming) de Harold Pinter (Premi Nobel de Literatura 2005) dirigit per Salvador Esplugas.
Es tracta d’una de les obres més conegudes del dramaturg britànic que va ser estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company. El TNC la va programar amb el títol “Tornar a casa” la temporada 2006-2007, sent la primera obra del dramaturg que va arribar al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida en aquella ocasió per Ferran Madico.
La companyia FROG dirigida per Salvador Esplugas la va programar el 2013 al Versus Teatre i ara “torna” al Teatre Gaudí, amb algun canvi en el repartiment.
Estem a Londres l’any 1975 a la casa on viuen Max, el pare (Enric Cervera), Sam, el germà (Rafel Pi), Lenny, el fill mitjà (Xavi Mañé) i Joey, el fill petit (Carles Garcia Llidó). Un vespre arriba Teddy (Màrius Hernández), el fill gran de la família que fa uns anys viu a Amèrica. És professor de filosofia i viatja acompanyat de la seva dona, la Ruth (Gemma Deusedas).
L’arribada de la Ruth, mare de tres fills, a una llar on unicament hi viuen homes (el pare, els seus dos fills i el germà del pare), despertarà un món de fantasies eròtiques, gelosies, odis i obsessions.
Un obra gens fàcil de ser representada, que ha de donar versemblança als comportaments dels personatges, fora de la nostra lògica; en aquesta ocasió, malgrat la bona direcció de Salvador Esplugas, no ens hem acabat de creure a alguns d’ells.
El pare és gran i “domina” la família mostrant sovint un bastó amenaçador, l’oncle és un xòfer assenyat que intenta no fer soroll i guarda un secret de la mare morta, Lenny, un dels fills desafia constantment al pare i Joey el més petit només viu dins del somni de ser un gran boxejador.
El fill gran, que va marxar fa sis anys a Amèrica, observa l’encaix de la seva dona en el nucli familiar. La seva família qüestionarà els seus coneixements en filosofia i tractarà a la seva dona com a mare o potser com a prostituta. Ell acabarà utilitzant la seva dona com a moneda de canvi per tal d’evitar el ressentiment dels membres de la seva família.
Una obra complicada, on són molt importants els silencis i on és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s’intueix sense que s’arribi a verbalitzar. I una clara localització del poder en el seient que ocupa el pare.
Una posada en escena a quatre bandes, que en el nostre cas ens ha fet una mala jugada en estar situats darrere d’un sofà on passaven escenes importants de la representació.
Un encertat disseny de llums de Joan Teixidor i unes interpretacions desiguals, però en general correctes, destacant per sobre de tots, l’excel·lent interpretació d’en Xavi Mañé, el fill mitjà que viu del negoci de la prostitució.