El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – PUNO – UROS – illa AMANTANÍ (al LLAC TITICACA) – 2019.09.29 (crònica 22)

Avui hem dormit a PUNO i ens llevem a les sis del matí; preparem la motxilla per portar el necessari per poder passar la nit a casa d’una família a l’illa d’AMANTANÍ.

Al LLAC TITICACA es poden trobar fins a 42 illes; nosaltres passarem la nit a l’illa d’AMANTANÍ habitada per unes 400 famílies. Demà també podrem visitar l’illa de TAQUILE on podrem veure la forma de treballar dels habitants de les illes del llac.

El TITICACA és el llac navegable més alt del món, a una altitud mitjana de 3.812 m situat entre Bolívia (44%) i el Perú (56%). La seva fondària màxima és de 284 metres i la fondària mitjana és de més de 100 metres.

En aquest viatge visitarem algunes illes d’aquest llac, primer les situades al Perú i dies més tard també a Bolívia.

Avui anem primer a visitar les illes flotants dels UROS, unes illes artificials. Malgrat que en aquesta ocasió viatgem en una barca compartida amb altres turistes, el nostre guia Carlos el gaudim en exclusiva.

En arribar a la zona, en Carlos ens fa baixar de la barca gran i ens embarca a tots dos sols en una petita barca de totora per turistes. D’aquesta manera nosaltres visitem la petita illa de SUMA TOTOR, habitada únicament per 4 famílies.

Les illes dels UROS, estan construïdes amb totora, una planta aquàtica que creix a la superfície del llac. A sobre de blocs d’arrel de les mateixes totoras, van teixint i superposant capes de totora teixida o entrellaçada.

Ens fan seure i ens expliquen quines són les seves activitats, la pesca i la caça i amb quines eines ho fan. També ens expliquen com construeixen l’illa amb la totora, construcció que han d’anar renovant cada setmana afegint una nova capa de totora teixida que creuen amb l’última col·locada la setmana anterior.

Veiem l’interior d’un parell de cases que també estan fetes de totora i tenen una única habitació. Cuinen fora, a l’aire lliure, per evitar els incendis. Les dones es dediquen a fer artesanies brodades que després venen als turistes. Nosaltres acabem comprant dos acolorits “tapissos”.

Més tard ens traslladem a la petita illa anomenada APU INTI, on descaradament venen souvenirs i cafè; han muntat una mena de serveis per tal que els turistes puguem pixar com estem acostumats en la nostra civilització. Tot plegat és, de moment, la primera gran “turistada” del viatge.

Tornem a la primera embarcació amb la resta de la gent, per ara si, anar fins a l’illa d’AMANTANÍ, en una travessia que durarà unes tres hores, amb grans onades similars a les de l’oceà.

En arribar a port trobem en “formació” les famílies que ens allotjaran, presidida per les autoritats de l’illa. Aquests últims són els que ens distribuiran entre les diferents famílies; a nosaltres ens toca anar a casa de la Sra. Silvia que ens condueix a casa seva per un camí costerut i amb molt pendent.

Arribem esbufegant perquè el ritme que imposa la senyora és fort. Ens assignen una habitació a la planta baixa i ens preparem per dinar en una petita estança on ella cuina a terra: una sopa de quinoa i formatge fregit amb papes. És bo. Amb nosaltres a la casa, està el nostre guia i una parella d’alemanys amb els quals només podem intercanviar somriures ….

Descansem una mica i després sortim amb el Carlos per anar a la plaça del poble i des d’allà iniciar la fortíssima pujada a PACHATATA, el santuari del sol, a 4.141 metres d’altura. Al cim del davant, el Pachamama, encara uns metres més alta. La pujada és molt dura, però paga molt la pena, ja que podem contemplar una extraordinària posta de sol.

Quan baixem els nostres genolls es queixen força, però no ens podem despistar gaire i inclús hem d’intensificar el pas, ja que la nit està caient ràpidament a sobre nostre i gairebé no veiem el camí.

Un cop a la plaça el Miquel pren un “te macho“, fet amb coca, muña, pisco, aigua i mel. 

Tornem a la casa de la Senyora Sílvia a sopar, una sopa de sémola i desprès una mena de guisat de papes i arròs.

Ens han convocat a les vuit al pati de la casa i … si o si, ens fan posar els vistits tradicionals per anar a una “festa”, on quatre músics interpreten cançons tradicionals. Ballem, el Miquel amb el ponxo i l’Imma amb una enorme faldilla, una brusa brodada i un xal.

Passem una bona estona però a un quart de deu ja estem de tornada a la casa. Estem realment cansats….. sembla mentida, però el més mínim exercici físic a aquestes altures es nota moltíssim.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 21, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 23, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

2 thoughts on “El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – PUNO – UROS – illa AMANTANÍ (al LLAC TITICACA) – 2019.09.29 (crònica 22)

  1. María del Carmen Barba Pérez

    Me encanta traer a mi recuerdo el espectacular Lago Titicaca. Yo lo conocí por la parte de Bolivia. Siempre recuerdo la luminosidad de aquel cielo azul, del agua y el aire puro. Realmente tanta altura hace complicado y muy cansado el moverse como estamos habituados, pero ¡merece la pena!. Ese lago es único. ¡Gracias por poder disfrutarlo otra vez!

    Respon

Leave a Reply