CORPUS (Xavier Bobés) (temp. 19/20 – espectacle 110)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Amb moltes ganes, dijous dia 20 de febrer, ens vam dirigir a l’Auditori de Barcelona on dins del cicle “Escenes” s’ha programat l’última producció de Xavier Bobés, CORPUS.

CORPUS proposa la trobada entre un manipulador d’objectes, un músic i un escultor. Un diàleg escènic a cau d’orella on 25 espectadors seiem al voltant d’una tarima circular, obra de Pep Aymerich, molt a prop, observant la construcció d’un paisatge.

Xavier Bobés, nascut a Barcelona en 1977, viu i treballa a Girona i feia uns quants anys que no estrenava a Barcelona. CORPUS és un espectacle que s’aparta de la línia del que fa normalment, en tractar-se d’una proposta molt més poètica, amb un caire recitatiu, música i molts moments de silenci.

Nosaltres no ens perdem cap de les seves propostes d’ençà que el vam descobrir amb       “Insomni” (NEO-Institut del Teatre 2012) i del que després hem vist “El rei de la soledat” (la Pedrera 2013), “Cosas que se olvidan fácilmente” (Mercat de les Flors 2016), “Primer Album” (Temporada Alta 2016) i “Cuaderno de campo” (Grec-Jardi Botànic 2018). Podeu accedir a les ressenyes dels espectacles clicant a sobre del nom de cada un d’ells.

CORPUS és un viatge entre un home i la seva forma, un diàleg impossible desfent les hores d’una vida, retrocedint camins, empetitint per a desaparèixer de nou. Amb el desig que el silenci i la quietud despleguin la seva eloqüència.

Xavier Bobés proposa explorar el moviment d’un objecte escultòric amb relació al cos humà, l’animal i el vegetal. Una reflexió poètica sobre la cosificació que cerca trobar la manera d’interpretar-la, transformar-la i representar-la. Una mirada a com observem la vida i deixem que les coses passin. Un paisatge que es va construint a escena interaccionant amb l’escultura hiperrealista de Gerard Mas i la música de Frances Bartlett.

En paraules del mateix Xavier Bobés…

CORPUS és un ritual, la creació d’un paisatge en escena, un poema que cadascun interpreta de forma molt personal.

Un pas, un segon pas amb l’altre peu. Un arbre, un descans i un ocell. Abraço l’arbre. Escolto una melodia… és l’ocell? és el vent? és l’arbre?

El cos és casa meva; aquesta casa que sóc es transforma, es deteriora, es corromp. A vegades és infranquejable, a vegades és permeable als dubtes, al temps, als elements.

Un treball de simbiosi entre diferents disciplines i que neix justament de les ganes d’en Xavier de fer realitat aquesta simbiosi entre objectes, música i escultura. La música és utilitzada com a acompanyament però també te el seu lloc en solitari, amb moments en què únicament hi ha música. Altres moments es desenvolupen en un silenci absolut.

La música interpretada al violoncel per la Frances Bartlett són els Caprittis d’Evaristo Felice Dall’Abaco (Verona 1675- Munic 1742). Com comenta la mateixa Frances cada Capritti té la seva tonalitat i el seu tempo, sent molt diferents l’un de l’altre, música barroca no gaire coneguda que encaixa perfectament amb la proposta escènica. Ha deixat un espai per a la improvisació on interpreta un tema compost per ella. Introdueix peces d’Orlando Gibbons (Regne Unit 1583-1625) i recita en anglès el sonet LXVI de Shakespeare:

Que vingui ja la mort, n’estic tip
de veure pidolar al més decent
i que l’aprofitat vagi de setí
i a l’ingenu l’enganyin tristament
que rebi honors qui menys s’ho mereix
que es corrompi la virtut de les dones
que enfonsin la perfecció amb mala fe
i la força entrebanquin amb conxorxes
i que l’autoritat censuri l’art
i que el boig, fent-se el docte, dicti el seny
que es titlli de simple la veritat
i que el bé captiu acati el mal, fidel.
Mort, m’estalvio tot això, quin consol!
La pena: deixar el meu amor tot sol.

Una proposta poètica que és un cant a la vida i de la que en Xavier Bobés no n’ha volgut difondre cap imatge per tal que l’espectador descobreixi la fragilitat i el silenci i pugui compartir la construcció d’un paisatge, un paisatge del qual ell entra i surt generant un diàleg que nosaltres escoltem des del silenci.

Ara queden menys cignes que oques, menys savis que rucs.

Estarà fins diumenge a l’Auditori (dues funcions dissabte i tres diumenges). Si podeu paga la pena anar-hi.

Us deixem també una entrevista que Catalunya Ràdio ha fet a Xavier Bobés i a Frances Bartlett en ocasió de l’estrena d’aquest espectacle. Si la voleu escoltar cliqueu en aquest ENLLAÇ

Creació i interpretació escènica: Xavier Bobés

Creació escultòrica: Gerard Mas
Concepció i interpretació musical: Frances Bartlett
Construcció espai escènic: Pep Aymerich
Creació lumínica: CUBE
Producció: Imma Bové
Assessorament de creació: Eric de Sarria
Vestuari: CarmePuigdevalliPlantéS

Durada: 50 minuts