– 158 – Teatre – NO ES PAÍS PARA NEGRAS  (🐌🐌🐌) – Sala Fénix (temp. 19/20 – espectacle 105) – 2020.02.16

NO ES PAÍS PARA NEGRAS (temp. 19/20 – espectacle 105)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

…. I el mateix diumenge al vespre, després d’un matí de concert i una tarda a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, vam fer cap a la Sala Fènix per poder veure la proposta de Sílvia Albert Sopale, NO ES PAÍS PARA NEGRAS que no havíem aconseguit veure malgrat els seus cinc anys de recorregut.

Silvia Albert Sopale va néixer a Sant Sebastià el 1976, afro descendent de mare guineana i pare nigerià, i resident a Barcelona, és la protagonista d’aquesta proposta escrita per ella mateixa amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijó Justo. La direcció de la proposta és de Carolina Torres Topaga.

This slideshow requires JavaScript.

Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat.

Al costat d’ella viurem quaranta anys i veurem com les cançons populars i anuncis televisius van marcar a una generació. Sílvia se servirà dels seus records i dels de tota una comunitat per explicar part de la història no explicada fins al moment, la història de les dones negres espanyoles.

“Negra soy, negra, negra, negra soy, negra, sí, negra soy. Y alisar mi cabello no quiero, no. Y voy a reirme de aquellos que llaman a los negros gente de color. ¿Y de qué color? ¡Negro!”

La dramatúrgia ens ofereix un relat que ens interpel·la, però no ens culpabilitza sinó que ens dóna arguments per reflexionar, amb una pàtina de comèdia que treu acritud a les veritats que la Silvia va deixant anar. Fent un repàs a les experiències viscudes per ella mateixa des de la seva infantesa, a l’escola, amb els amics, amb la seva primera parella, ens va desgranant les dificultats que pot suposar ser una persona de pell negra en un país de persones de pell blanca, encara que hagis nascut aquí.

També ens explica el que va sentir quan va viatjar per primera vegada a Guinea i va poder conèixer a la família de la seva mare i va veure la casa de la seva àvia. Allà també era una estranya, de pell negra entre persones de pell negra però que la consideraven blanca. Malgrat tot allà no se sentia observada. Allà se sentia segura. Ella va créixer amb el sentiment de no pertànyer enlloc.

Un espectacle molt dinàmic on la Silvia demostra la seva capacitat de fer-nos còmplices i ens fa veure que el racisme està present en multitud de petits detalls, que impregna la societat i és palpable en les situacions més quotidianes.

A Catalunya existeix un racisme naturalitzat, sota formes molt subtils.

Una proposta que és un crit a la necessitat de visibilització del col·lectiu negre espanyol en tots els àmbits, socials i laborals, un crit que cal que sigui escoltat. I és al mateix temps una reivindicació al seu dret a sentir-se orgullosa dels seus orígens, i del color de la seva pell.

Text: Silvia Albert Sopale, Carolina Torres Topaga,  Laura Freijo Justo

Direcció: Carolina Torres Topaga

Actriu: Silvia Albert Sopale

Moviment: Chechu Garcia \ Espai escènic: No somos Woopi Goldberg \ So: Silvia M.Aranda \ Il.luminació: Alberto Barberá \ Vestuari: Eugenia Gusmerini \ Fotografía: Tony Payán, Joan Linuxbcn Martínez

Idioma: castellà – Durada: 60 minuts

Leave a Reply