– 152 – Teatre – NOMÉS LA FI DEL MÓN  (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 099) – 2020.02.12

NOMÉS LA FI DEL MÓN (temp. 19/20 – espectacle 099 )       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dia 12 era nit d’estrena al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de Ramon Vila, i que està dirigida per l’Oriol Broggi.

Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (David Vert) que comença dient amb veu pausada Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”.

NOMÉS LA FI DEL MÓN … és paraula i interpretació d’actors.

Segons va indicar l’Oriol Broggi a la roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s’ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s’ha volgut fer ús de cap mitjà audiovisual ni cap afegit escenogràfic, justament per donar valor a la paraula i a la interpretació dels actors.

NOMÉS LA FI DEL MÓN exposa la tornada al seu poble natal d’un escriptor després de dotze anys d’absència per anunciar a la seva família que s’està morint. A mesura que el ressentiment reescriu el transcurs de la tarda, els conflictes surten a la llum, alimentats pel dubte i la solitud.

La peça va ser escrita pel dramaturg francès Jean-Luc Lagarce (Héricourt 1957-París 1995) que a dotze anys ja va escriure la primera obra de teatre. L’any 1977 va fundar la companyia “Le theatre de la Roulotte” en la qual va treballar com a actor, director i dramaturg estrenant molts dels seus textos. Va escriure un total de 25 obres de teatre, 3 narracions, un llibret d’òpera, un guió de cinema, un assaig i un diari personal que va portar fins a la seva mort.    El 1988 li diagnostiquen la Sida i al 1990 se’n va a viure a Berlín on escriu aquesta peça.

Aquesta obra no va ser estrenada fins al 1999 i posteriorment ha estat traduïda a més de 15 llengües. A Catalunya, en 2003, se’n va presentar una versió, al Teatre Tantarantana amb direcció de Roberto Romei amb el títol de Just la fi del món.

El 2008 la Comédie–Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière del 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

… I tornant a la representació, a NOMÉS LA FI DEL MÓN, trobem a Louis que es retroba amb el seu cercle familiar, del que es va allunyar per viure la seva vida, i amb el que pràcticament no ha tingut contacte, tret de les postals que periòdicament ha anat enviant.

La seva mare (Muntsa Alcañiz), el seu germà Antoine (Sergi Torrecilla), la seva cunyada Catherine (Màrcia Cisteró) i la seva germana petita Suzanne (Clàudia Benito) esperen la seva arribada. I amb aquest retrobament apareixen l’amor, les pors, els retrets i tot allò que s’ha mantingut ocult durant els anys de la seva absència i que surten a la llum en el transcurs de la tarda.

Una obra trista, molt emotiva i crua dominada per la por. La por a no ser prou estimat. La por a no estimar prou.

Amb un llenguatge molt especial i poètic, és una peça construïda amb silencis i monòlegs dirigits al protagonista. Una persona que per primera vegada escolta els raonaments de cadascú dels membres de la seva pròpia família. I són uns monòlegs impregnats de tristor, de ràbia continguda, de ressentiments i d’amor. I tenen tanta força les paraules com el silenci del què les escolta. Tots ells són éssers estimats que definitivament han estat allunyats.

Segons comenta Oriol Broggi, Lagarce fa servir un llenguatge no elaborat discursivament, sinó com si sorprenguéssim una conversa espontània en què apareixen repeticions, contradiccions, precisions, desviacions, frases fetes, incorreccions, … Els personatges lluiten amb ells mateixos i amb el llenguatge per la dificultat de poder “dir”. I nosaltres, espectadors, som testimonis del que diuen, però també del que no poden o no saben dir.

Únicament la mare no retreu, observa i espera, i enyora recordant aquells diumenges viscuts en família.  “Podem saber com desapareix tot, com desapareixem tots lentament?

Totes les interpretacions han estat esplèndides, amb la dificultat que suposem implica el dir sense dir, esperant el moment. Pensaments que es podien llegir entre línies, que es podien escoltar sense que els actors diguessin ni una paraula. Ni tan sols la notícia d’una mort pròxima que en Louis no arriba a donar, però que transpira per tots els porus de la seva pell.  Absolutament genials.

Una posada en escena molt acurada, on la música de Damien Bazin i la il·luminació de Pep Barcons acompanyen la paraula i les interpretacions. Cal esmentar també el bellíssim cartell de l’artista Carla Vilaró a partir d’un autoretrat d’Egon Schiele.

———————————-

Aquesta producció de La Perla 29 (des del 2017 la companyia no estrenava una producció pròpia)  es podrà veure fins al 29 de març al màgic espai del Teatre Biblioteca de Catalunya.

This slideshow requires JavaScript.

Text: Jean-Luc Lagarce

Direcció: Oriol Broggi

Traducció: Ramon Vila

Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisterò, Sergi Torrecilla, David Vert

Ajudant de direcció: Albert Reverendo \ Il.luminació: Pep Barcons \ Realització de vestuari: Marta Pell \ Suport audiovisual: Francesc Isern \ Suport audio: Damien Bazin \ Regidors: Raúl Gallegos i Marc Serra \ Concepció gràfica: Carla Vilaró \ Fotografía: Bito Cels

Idioma: català – Durada: 1h 50’

1 thought on “– 152 – Teatre – NOMÉS LA FI DEL MÓN  (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 099) – 2020.02.12

Leave a Reply