STABAT MATER (temp. 19/20 – espectacle nº 090)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ha estat un afortunat cap de setmana de “repesques”, ja que si dissabte vam poder veure La Suite TOC núm. 6 de les Impuxibles, aquest diumenge hem pogut veure STABAT MATER a La Gleva després del seu pas pels magatzems del TNC a l’abril i maig del 2019.
STABAT MATER és la primera part dels “Quatre actes profans” d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons Joan, Vespres de la Beata Verge i Lluentons.
Antonio Tarantino (Bolzano 1938) pintor i dramaturg, va començar a escriure l’any 1992 i STABAT MATER va ser la seva primera obra, un text que, com tots els seus, no està situat en cap època concreta, i dibuixa com pocs autors saben fer, un món marginat, un món alienat pel poder imperant.
Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, versió i direcció de Magda Puyo i produïda i interpretada per Montse Esteve, ha tornat a la Gleva on es representarà fins al 9 de febrer i on està exhaurint entrades merescudament.
Amb els anys, l’obra ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.
Una dona entra en una mena de traster ple d’andròmines, carregada de bosses. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. És una vella prostituta que es dedica a revendre roba, però no als moros, als moros no … havia quedat amb un antic amant, pare del seu fill, que li havia de comprar la roba, però ell no es presenta i ella truca a la seva dona … i parla i parla i ens explica que passa amb els moros i les seves polles amb anelles, que passa amb la dona de l’amant, que passaria si ella decidís fer uns quants dies de dieta i es convertís en una verge romànica …. i parla i parla ….
Com si es tractés d’un oratori profà contemporani, Maria, una prostituta es plany per la desaparició del seu fill, un jove llibertari que ha estat detingut per la policia acusat de terrorisme. La solitud de la mare davant del dolor, l’eterna dignitat dels desheretats i la memòria soterrada dels mites religiosos es revelen musicalment en una xerrameca grollera, irreverent i profundament commovedora.
La Maria ha perdut el fill, l’únic que l’importava a la vida, un fill al qual ara no li pot proporcionar el paté tapa negra o la nutella que tant li agradava. Ningú li sap dir on és o que li ha passat, si es viu o és mort …….
A la Maria només li queda la paraula, amb un llenguatge col·loquial, a voltes insultant i sempre groller, per manifestar la seva protesta per la mala fortuna que sempre ha tingut a la vida. Va repetint obsessivament una sèrie de frases que recorden l’exclusió social en la qual viu. La seva vitalitat i la seva necessitat de supervivència li permeten analitzar-ho tot amb molta ironia, i amb molta tendresa.
L’autor ens submergeix en un llenguatge quasi musical i alhora xerrameca confosa i bruta que la Maria repeteix obsessivament.
Una crítica descarnada a les persones de la burgesia, a l’església i les seves institucions col·laterals, a les escoles, a la justícia, al funcionariat, ….
Ens ha meravellat la capacitat interpretativa de la Montse Esteve que ens ha sabut transmetre angoixa, por, ràbia, impotència, desesperació…, i una gran dignitat. Ha estat capaç de fer-nos entendre el seu dolor que de tan gran només li deixa la sortida de tirar-se al riu per apaivagar-lo. Només ella omple la sala …..
Magnífica també la direcció de la Magda Puyo i la nova adaptació que de ben segur ha hagut de fer a aquest nou espai, ja que recordem que als magatzems del TNC la protagonista anava deambulant pels espais, a modes de Via Crucis, i el públic l’anava seguint.
Una proposta magnífica, dura i tendra al mateix temps que mereix llarga, llarga vida.
Autoria: Antonio Tarantino – Traducció: Albert Arribas
Versió i direcció: Magda Puyo
Intèrpret: Montse Esteve
Disseny d’il.luminació: Sylvia Kuchinov \ Assessorament en el moviment: Encarni Sánchez \ Producció: Cia. Montse Esteve amb la col.laboració del TNC
Idioma: català – Durada: 60 minuts
