PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS (temp. 19/20 – espectacle nº 078)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dimecres dia 22, al Tantarantana vam poder veure una proposta de la companyia La Cantera Exploraciones Teatrales, l’espectacle PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS, un text, del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, traduït al castellà per Albert Tola. El passat dia 13, a la roda de premsa, la van presentar com una proposta que oscil·la entre el vodevil estrident i la sàtira corrosiva, on es qüestiona la relació entre l’anomenat tercer món i el món occidental.
La companyia La Cantera Exploraciones Teatrales, va néixer a Madrid l’any 2003 i actualment està dirigida i coordinada per Jorge Sánchez, Marta Cuenca i Anahí Muñoz.
Roland Schimmelpfennig (Göttingen 1967) és un dramaturg alemany autor d’un gran nombre d’obres, entre les que hem pogut veure “El drac d’’or” (Teatre Akademia 2014), i la versió catalana de “Peggy Pickit ….” (El Maldà 2017), ambdues dirigides per Moisès Maicas. L’any 2006 la sala Beckett li va dedicar un cicle amb tres propostes, “La dona d’abans”, “La nit àrab” i “Push up 1-3”.
Ara podem veure aquesta versió castellana de Peggy Picket dirigida per Jorge Sánchez i interpretada per Marta Cuenca (Carol), Mireia Gubianas (Liz), Toni Vives (Frank) i Marc Pujol (Martin). A partir del dia 24, el paper de Martin serà interpretat per Joan Sureda.
Un treball de direcció impecable que dóna coherència al relat del retrobament de dues parelles amigues, que havien estudiat juntes la carrera de medecina. Després de sis anys intenten renovar els vincles d’amistat en un sopar. Una de les parelles, Carol i Martin, han tornat d’una missió humanitària a l’Àfrica. L’altra parella, Liz i Frank, van aplaudir l’aventura i van prometre que els anirien a visitar, però no s’han bellugat de casa seva.
“Aquella noche fue un desastre” és la primera frase que diu Frank (Toni Vives) en un “aparte” cap als espectadors. La confrontació entre dues maneres diferents de veure el món es fa palesa des d’aquesta primera frase.
Frustracions, somnis no complerts, realitats no desitjades, acusacions, falses alegries, infidelitats, enveges, angoixes, pors, … tot va desfilant davant nostra amb una gran cruesa. El temps i la distància han separat aquestes dues parelles que no saben trobar el camí del retrobament. Quatre persones que han arribat als quaranta anys i viuen un present que no els agrada, on els somnis de joventut s’han esfumat, incloent-hi la relació de parella.
Una proposta on l’autor juga amb la realitat i amb l’imaginari, on es barregen els diàlegs amb la narració, i on els “apartes” que els actors dirigeixen al públic, les repeticions de frases que no són exactament iguals, on canvia una paraula, una coma, un espai, amb tempos molt mesurats i on es demostra el magnífic treball actoral.
Dues realitats confrontades a través de les dues nenes absents, l’Annie vivint, o morint, en un poble africà i la Kathie vivint en una ciutat europea, en una casa benestant amb “garatge”. A escena, representades per dues nines, Avanni la nina de fusta africana regal per a la nena occidental, i la Peggy Pickit, la nina de plàstic regal per a la nena africana.
El destí incert de l’Annie, que la Carol i en Martin, en fugir, han hagut de deixar enrere, posa de manifest el sentiment de culpa de la societat occidental que es veu incapaç de fer res per canviar una realitat colpidora, que els és aliena.
Una posada en escena molt acurada on contrasten els moments d’alegria amb els de la fredor que provoquen els retrets, el soroll dels taps de les ampolles de cava amb les bufetades que s’intercanvien la Liz i la Carol, i el soroll del cel·lo, … amb el que intenten reparar la trencadissa que han provocat.
Una reflexió sobre el sentiment de culpabilitat de la societat del benestar. Una reflexió sobre el pas del temps i la distancia en les relacions. Res serà mai com era. Res és com hauríem volgut que fos.
Després de la representació ha tingut lloc un col·loqui amb la participació dels cinc intèrprets, el director de l’espectacle Jorge Sánchez i el traductor d’aquesta versió, Albert Tola, que ens han parlat del text i de la dificultat d’aixecar una obra de les anomenades “batalla de sofà” del gènere de “narraturgia“.
Com sempre, molt interessant, i com és habitual us deixem l’àudio.
Aquesta proposta estarà als Baixos del Tantarantana fins al 2 de febrer.
Autor: Roland Schimmelpfennig
Direcció: Jorge Sánchez
Traducció: Albert Tola
Intèrprets: Marta Cuenca, Mireia Gubianas, Marc Pujol, Toni Vives
Il.luminació, escenografía i audiovisuals: Jorge Sánchez \ Ajudantia de direcció: Fiorella de Giacomi \ Assitencia tecnica: Iván Chamorro \ Vestuari: La Cantera Exploraciones Teatrales \ Xarxes socials de la companyia: Pablo Cuervo \ Fotografíes i vídeo: Javi Suàrez \ Producció executiva: Marta Cuenca i Jorge Sànchez
Idioma: castellà – Durada: 70 minuts
