RdP – INFANTICIDA (temp. 19/20 – RdP nº 035)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
Ahir dimecres 22 de gener i en horari no habitual, es va celebrar la roda de premsa i passi de gràfics del proper espectacle que es podrà veure a la Sala Atrium. Es tracta d’INFANTICIDA, un monòleg en forma d’òpera electrònica, segons els seus creadors.
Patrícia Mendoza, responsable de la programació de la Sala Atrium, està molt il·lusionada amb la proposta i fa broma tot dient que serà la primera vegada que es representa una òpera en aquest teatre. La proposta ja s’ha pogut veure fa pocs dies, en una sèrie de funcions prèvies a la Sala Trono de Tarragona.
L’autora és Caterina Albert, més coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, va obtenir el premi Jocs Florals d’Olot l’any 1898 amb aquest text. L’epicentre de les seves obres és gairebé sempre el món femení, ja que llavors estava immersa en una societat repressora profundament masculinitzada, com era la societat a final del segle XIX.
Aquest monòleg dóna veu a una dona, Nela, que narra el capítol més dur i cruel de la seva vida; un personatge que ha viscut una situació límit on ens explicarà les circumstàncies que l’han portat a assassinar al seu propi fill.
INFANTICIDA vol ser un crit d’una dona valenta i apassionada, que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera pròpia de fer i de viure. I tot per la necessitat de l’amor, del plaer i d’intentar trencar l’opressió que l’envolta.
No va estrenar-se fins seixanta anys després de ser escrita, perquè qüestionava dogmes, com presentar al personatge com un ésser salvatge i apassionat i no pas com a feble. Un text incòmode llavors i potser continua sent-ho per algunes persones.
Ara en aquesta posada en escena, INFANTICIDA és un crit en forma de cançó; la necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, però sobretot per apropar-se a partir de la música al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.
El motor d’aquesta proposta és l’actriu i cantant Neus Pàmies, que al mateix temps la interpreta i la produeix. Neus ens explica que és la primera vegada que s’enfronta a un monòleg i que se sent responsable de fer arribar als espectadors aquest text amb claredat, Afirma que li fa molta il·lusió liderar aquest projecte. El text el va conèixer fa molts anys de la mà de Raimon Molins, en aquest mateix espai, quan encara la Sala Atrium no havia obert les seves portes com espai teatral.
Ella va ser la que va reunir-se separadament amb en Marc Angelet, la Clara Peya i en Marc Rosich, per intentar aixecar la proposta, amb el millor equip possible.
Marc Rosich és el responsable de l’adaptació, que l’ha treballat per convertir el text inicialment en vers en una sèrie de cançons, intentant sempre conservar el sentit de l’obra i fins i tot la “rusticitat” del llenguatge emprat en el català de l’època.
Clara Peya és la persona que ha realitzat la composició musical de l’espectacle, inicialment pensada per a piano, malgrat que la incorporació al projecte de Gerard Marsal, ha fet que la música i també en alguns moments la paraula de l’actriu, ha agafat un caràcter electrònic. En Gerard interpretarà la música en directe i distorsionarà la veu com si sortís d’un magnetòfon.
La direcció escènica és de Marc Angelet i el disseny de l’escenografia de Laura Clos “Closca”. La dramatúrgia està portada a una cel·la, on es realitzaran els interrogatoris de la protagonista, que estarà envoltada per vídeos projectats a les parets i a terra.
Una òpera electrònica, basada en la música neoclàssica de Clara Peya, i transformada electrònicament, on mana per sobre de tot la melodia, que pot arribar a ser inclús “elegant”, i fins i tot comparable a una banda sonora d’una pel·lícula. El contrast de la “rusticitat” del llenguatge, amb la modernitat del tractament musical, encara la fa més interessant.
Us deixo l’àudio de la presentació …
La proposta es podrà veure a la Sala Atrium fins al 2 de febrer.
