– 058 – Teatre – ESPERANT GODOT (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett (temp. 19/20 – espectacle 036) – 2019.11.26

ESPERANT GODOT (temp. 19/20 – espectacle nº 036)                                     

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir era dia d’estrena a La Beckett, dins del cicle Samuel Beckett es feia la primera de les representacions d’ESPERANT GODOT amb traducció de Josep Pedrals i dirigida per en Ferran Utzet. Nosaltres vam tenir la sort de poder anar a la prèvia de dimarts.

Cartell a l’entrada de la Sala Beckett

Tal com ens van explicar a la roda de premsa el Cicle Samuel Beckett consta de diferents activitats que es fan en homenatge al dramaturg irlandès en el trentè aniversari de la seva mort, data coincident amb l’aniversari de l’apertura de la Sala Beckett. Com comenta Toni Casares (director de la sala) en el programa de mà:

Les obres de Samuel Beckett són un tauler de joc en què les peces (persones, personatges, esborranys de persona) malden per mantenir-se vives malgrat les més adverses i absurdes circumstàncies, i a vegades, fins i tot, malgrat elles mateixes.”

La Sala Beckett produeix per primera vegada una de les obres cabdals de l’autor i de la literatura dramàtica contemporània.

ESPERANT GODOT de Samuel Beckett (1906-1989) es va estrenar a París el 1953 amb direcció de Roger Blin i des de la seva estrena ha generat una multitud de tesis, interpretacions i anàlisis des de lectures de clara significació religiosa a altres marcadament èpiques, militars o existencialistes.

Els protagonistes, dos vagabunds, Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot, amb qui sembla tenen una cita. El públic no arribarà a saber qui és Godot ni quin assumpte han de tractar amb ell.

Una situació escènica que forma part del cànon de l’imaginari teatral universal i que ha donat lloc a nombroses interpretacions sobre el significant de l’existència humana.

En Nao Albet és Estragó (Gogo) i en Pol López és Vladimir (Didi). Ambdós ens han ofert unes interpretacions sensacionals, la seva acurada gestualitat ens han fet riure i gaudir com mai d’aquesta peça que, tot i que havíem vist en nombroses ocasions, mai l’havíem sentit tan clara i tan propera.

L’obra es divideix en dos actes, i en ambdós apareixen Pozzo (Aitor Galisteo-Rocher) i el seu esclau Lucky (Blai Juanet Sanagustin). Al final de cada acte, un noi (la nit de la previa era en Martí Moreno), que els hi fa arribar el missatge que Godot no vindrà avui, “però demà pot ser que sí”.

Aquesta trama, que intencionadament no té cap fet rellevant i és altament repetitiva, pot simbolitzar el tedi i la manca de significat de la vida humana, tema recurrent de l’existencialisme. Una interpretació estesa del misteriosament absent Godot és que representa Déu, encara que Beckett sempre ho va negar.

Nosaltres som del parer que l’obra ens vol interpel·lar com a éssers humans, pel fet que sovint esperem quelcom de la vida, sense saber ven bé el que, per intentar que aquesta sigui menys rutinària … i mentre esperem i esperem, la vida se’ns consumeix i passa per davant nostre sense que ni ens adonem.

Com diu Ferran Utzetmés enllà de les mil interpretacions que puguem fer d’aquesta obra (psicoanalítiques, religioses, polítiques), ESPERANT GODOT ens travessa de manera que el nostre seny no és capaç de comprendre. I potser aquest és el seu valor essencial: proposar-nos una metàfora que no podem abastar o descriure, una metàfora oberta que no tenim cap altre remei que experimentar”.

Quan entrem a la sala de baix de la Beckett, veiem l’escenari tancat dins d’una mena de peixera on només hi ha una pedra i un arbre, el terra de sorra, la paret del fons blanca. La solitud i la impersonalitat més absoluta, el no-res. En aquest espai evolucionen els dos vagabunds que intenten fer passar el temps mentre esperen Godot.

I es plantegen que fer en el temps d’espera, dormir ? marxar?, separar-se ?, posar fi a la seva vida?, parlar? ……

I mentre esperen Godot ens ofereixen un seguit de converses i situacions absurdes, surrealistes i molt divertides.

L’escenografia és de Max Glaenzel, el vestuari de Berta Riera, la il·luminació de Paula Miranda i el so de Damien Bazin. El disseny de moviment a escena és de Marta Gorchs.

Una magnífica i sorprenent posada en escena i un gran treball actoral, amb dos actors en estat de gràcia.

Esplèndida la direcció de Ferran Utzet i no podem deixar d’esmentar la traducció de Josep Pedrals que apropa el text a la nostra realitat i el fa entenedor i “fresc”.

Aquesta magnífica proposta, recomanable al 200% estarà a la sala de baix de la Beckett fins al dia 4 de gener. Feu-nos cas … No us la perdeu … x10 !!!

Autoria: Samuel Beckett
Traducció: Josep Pedrals
Direcció: Ferran Utzet

Repartiment: Nao AlbetAitor Galisteo–RocherBlai Juanet SanagustinPol López, Martí Moreno/Eric Seijo

Vestuari: Berta Riera \ Il·luminació: Paula Miranda \ So: Damien Bazin \ Escenografia: Max Glaenzel \ Disseny de moviment: Marta Gorchs \ Fotografia promocional: Kiku Piñol \ Vídeo promocional: Raquel Barrera \ Ajudant de direcció: Mònica Molins Duran \ Regidoria: Francisco Sánchez \ Assessorament caracterització: Coral Peña

Idioma: català – Durada: 2h amb entreacte

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.