RdP – RAMON (temp. 19/20 – RdP nº 011)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
…. i sense poder acabar d’escoltar totes les propostes que ens presentaven dilluns a la roda de premsa de la Sala Beckett, malauradament haig de sortir per poder arribar amb puntualitat a la convocatòria de la presentació de RAMON, la propera proposta escènica que es podrà veure a la Sala Atrium a partir d’aquest divendres 8 de novembre.
En arribar em trobo absolutament sol, amb la Patricia Mendoza (responsable de la Sala Atrium) i els dos protagonistes de l’obra que es presenta, la Mar Monegal (text i direcció) i en Francesc Ferrer (interpretació i composició musical); després d’esperar una estona per veure si es presenta algun altre mitjà, decidim convertir la roda de premsa, en una conversa improvisada entre nosaltres tres.
La superposició de dues rodes de premsa en horaris que es trepitgen, com era d’esperar, perjudica la Sala més feble. Per sort, mitja hora més tard apareix la Teresa Bruna que també ve de la Sala Beckett… esbufegant, i s’incorpora a la conversa.
La Mar Monegal i en Francesc Ferrer són amics i companys de professió, que es van conèixer fent “Oxigen” al Teatre Gaudí l’any 2012.
RAMON és una proposta en la qual porten treballant tots dos, des del mes de gener, un monòleg (el primer monòleg d’en Francesc), que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d’aturar el pas del temps. Una història de ficció que explica el que li passa al personatge d’en RAMON, que és actor, una persona a punt de fer-ne quaranta i que encara no és conscient que està a punt d’entrar en crisi.
La seva parella, la Patri, és artista plàstica, que arran d’una visita ginecològica on li diuen que si vol tenir fills, s’ho ha de plantejar ja, … li planteja a en Francesc que vol tenir un fill, fet que no entrava en els seus plantejaments vitals de parella fins aquell moment. Ell entra en pànic escènic i li diu que no està preparat per fer aquell pas.
Ella el deixa. Ell torna a casa dels seus pares, pensant que és de forma temporal. Ell perd la seva feina. En RAMON no vol admetre que ja ha deixat de ser aquell jove adolescent i que ha de fer el pas per assumir les responsabilitats del món dels adults.
A casa dels pares retroba la guitarra, la bicicleta estàtica i tot de cassetes que el transporten als anys 90 de la seva joventut. Des de la seguretat de la seva habitació rememora el seu passat, però el que no s’imagina és, que en el present més immediat, la seva vida està a punt de canviar dràsticament. Mentrestant, compon cançons amb la seva guitarra.
Segons diuen, es una tragicomèdia treballada des de la veritat amb una mirada tendra sobre la pèrdua i la memòria, que són els denominadors comuns de l’espectacle.
Francesc Ferrer interpreta el personatge del Ramon, però també la d’altres personatges que “interactuen” amb ell, amb música en directe.
Un espectacle amb salts temporals que permet veure l’evolució del personatge. L’espai escènic també està concebut des de la visió de la pèrdua, ja que en un primer moment sembla una habitació realista, la del Ramon de quan era adolescent, del pis dels pares i de mica en mica es va buidant de contingut, com la memòria de la mare.
Una hora i mitja d’espectacle, on se’ns descriu la vida del Ramon en un moment vital en què se n’adona que perd coses, que hi ha d’assumir responsabilitats. Ha de triar sabent que la tria implica la pèrdua d’allò no triat. Ell, el petit de tres germans, haurà de cuidar-se de la mare malalta d’Alzheimer.
No és autobiogràfica, però està pensada i escrita pensant en el Francesc i tal com comenta la Mar, en RAMON són ells dos al mateix temps. Una proposta plena de metàfores que s’ajuda de projeccions i on la música i l’espai sonor permeten crear espais d’evocació i al mateix temps de contemporaneïtat.
Programada a la Sala Atrium fins a l’1 de desembre, Com ells diuen, es tracta d’una obra lluminosa i que transmet positivisme. Nosaltres ja la tenim agendada !!!
Com és habitual us deixem l’àudio de la roda de premsa.
