El Blog ha estat 7 llargues setmanes “endormiscat”, a causa de que l’Imma i jo hem estat        ….  viatjant per PERÚ i BOLÍVIA i hem volgut viure intensament aquesta experiència tan llargament somiada des de fa més de 40 anys. Hem deixat de banda temporalment la nostra activitat cultural, pel que fa a les Arts Escèniques, malgrat que també hem fet algun intent (frustrat) en ambdós països.

Ha estat una increïble experiència, de la que ara mateix hem comprometo a resumir en pròximes entrades al blog, amb tranquil·litat i sense presses. Hem conegut persones meravelloses, paisatges que mai hauríem pensat que podríem trepitjar personalment, cultures preincaiques que existien centenars o milers d’anys abans que els espanyols “descobrissin” Amèrica i de pas massacressin els natius, amb el suport de la religió catòlica.

Malgrat les increïbles vivències d’aquests dies, també hem sentit vergonya de pertànyer a una cultura, l’espanyola, que va imposar a sang i foc la seva cultura, el seu idioma i la seva religió. Posarem de moment dos exemples que poden mostrar el que diem:

…. la primera una fotografia d’un cartell en unes excavacions d’una ciutat preincaica a el Perú, UYO UYO:

La segona un retall d’un bàndol exposat al museu més important de CUSCO, on els castellans aprofitant la sentència de mort que van imposar a José Gabriel Túpac Amaru (18 de maig de 1.781), i van aprofitar per decretar la persecució d’una cultura, una llengua i una forma de pensar, pel simple fet de que era diferent de la seva, la castellana.

En llegir-la vàrem pensar que no havia canviat res, malgrat els segles que han passat des de llavors, perquè si canviàvem simplement a paraula “Indios”, per “Catalanes”, era plenament vigent en l’època actual…. i encara més quan vivíem amb angoixa i des de la llunyania la “repressió” més ferotge contra tot el que significa Catalunya i la seva decisió irrevocable de voler ser un estat independent. Una repressió que crèiem erròniament que no viuríem mai més, des de les nostres vivències de les dues últimes dècades de la dictadura franquista que a nosaltres ens va tocar viure.

“Por causa del rebelde, mándase que los naturales se deshagan o entreguen a sus corregidores cuantas vestiduras tuvieren, como igualmente las pinturas o retratos de sus “Incas”, los cuales se borraran indefectiblemente como que no merecen la dignidad de estar pintados en tales sitios”

Por causa del rebelde, celarán los mismos corregidores que no se representen en ningún pueblo de sus respectivas provincias comedias u otras funciones públicas de las que suelen usar los indios para memoria de sus hechos antiguos.

Por causa del rebelde, prohíbense las trompetas o clarines que usan los indios en sus funciones, a las que maman pututos, y que son unos caracoles marinos de un sonido extraño y lúgubre.

Por causa del rebelde, mándase a los naturales que sigan los trajes que les señalan las leyes; se vistan de nuestras costumbres españolas y hablen la lengua castellana, bajo las penas más rigurosas y justas contra los desobedientes. ” 

(Dictado en el Cusco por los colonialistas españoles después del descuartizamiento de Túpac Amaru)

Personalment he pres una decisió important en la meva lluita individual i sobretot pacifica, per tal de reivindicar que jo (i crec que una majoria dels catalans), volem ser un país lliure i independent del regne d’Espanya. És per això que a partir del moment que es va publicar la injusta sentència imposada pel tribunal constitucional espanyol, amb fets totalment inventats (com la dels dos Jordis), em comprometo a no utilitzar mai més en la meva vida privada, la llengua castellana.

Una decisió que de ben segur ferirà a determinades persones i que mai no entendran, però que per mi té un gran significat, ja que és la llengua materna que em van ensenyar els meus pares i malgrat això renuncio a partir d’ara a fer-ne ús, com a mostra de la meva lluita pacifica contra la imposició d’una cultura que a hores d’ara ja no em representa i no sento com a meva.

El Blog com sempre, estarà escrit en català, malgrat la dificultat, els errors ortogràfics i l’esforç suplementari de fer-ho en una llengua que se’m va prohibir aprendre a l’escola en els meus anys d’aprenentatge.

Reprenem doncs la nostra activitat habitual en aquest Blog i com sempre continuarem donant suport a les Arts Escèniques, siguin aquestes en la llengua que s’expressin millor, malgrat que les nostres ressenyes continuaran estant escrites, com sempre, en català, la llengua que hem escollit voluntàriament per viure.