GREC2019 – Teatre – TAN POCA VIDA (A LITLE LIFE) (temp. 18/19 – espectacl. nº 267)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Abans de començar a escriure hem de dir que poques vegades havíem sortit tan impactats d’una sala de teatre. I això és el que ens va passar amb aquesta proposta del Grec 2019, TAN POCA VIDA (A Little Life) que vam veure ahir dimecres al Teatre Lliure.
Impactats en els dos sentits, molt positivament per la proposta concebuda i dirigida per Ivo Van Hove i les interpretacions dels actors de l’International Theater Amsterdam, i molt negativament per la duresa del tema i per la realitat que amaga (Fa pocs dies vam poder veure “Instrumental” (vegeu ressenya), que versava sobre el mateix tema).
Una proposta basada en la novel·la de l’escriptora nord-americana Hanya Yanagihara (Los Angeles 1975), publicada en 2015 i convertida en fenomen editorial. Una novel·la adaptada per Koen Tachelet, amb dramatúrgia de Bart Van den Eynde i que hem vist amb subtítols en català traduïts del neerlandès per Eduard Bartoll.
La companyia International Theater Amsterdam (ITA) va néixer de la fusió de dues companyies, Toneelgroep Amsterdam i Amsterdam Stadsschouwburg i està dirigida per Ivo van Hove (Bèlgica 1958). Un director de referència per les seves propostes sempre agosarades i potents, com “Tragèdies romanes” (Grec 2013) ) (vegeu ressenya), “The fountainhead (La Deu)” (Grec 2014) (vegeu ressenya), “La voix humaine” (Grec 2015), “”De stille kracht (La força oculta)” (Grec 2016) (vegeu ressenya) i “A view from the bridge (Panorama des del pont) (cinema als Yelmo, 2017) (vegeu ressenya).
La novel·la narra la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de trenta anys, Jude l’advocat (Ramsey Nasr), JB l’artista visual (Majd Mardo), Willem l’actor (Maarten Heijmans) i Malcolm l’arquitecte (Mandela Wee Wee). D’aquesta història d’amistat a Van Hove li va interessar el retrat de Jude, un personatge orfe que va ser víctima de tota mena de vexacions a la seva infantesa i adolescència, i que ja d’adult és incapaç de parlar-ne.
Els quatre amics viuen a Nova York, una ciutat sempre en moviment i, on aconseguir els reptes professionals, són la mesura de l’èxit a la vida. Dues pantalles a banda i banda de l’escena mostren una filmació d’un carrer de la ciutat, dues pantalles que adquiriran diferent textura d’imatge segons el que ocorre a l’escenari.
Una adaptació de quatre hores de durada amb escenes de violència molt explicites, on patim tots amb el Jude i la seva incapacitat per confiar, per explicar, per deixar-se estimar. A l’altra banda de l’escenari se situen cinc grades més amb espectadors que com nosaltres contemplen horroritzats el que ens expliquen (cal dir que a la segona part hi havia força butaques buides). Una magnifica escenografia i il·luminació de Jan Versweyveld.
Jude Sr. Francis (extraordinària interpretació de Ramsey Nasr), viu sotmès al dolor dels seus records que l’inhabiliten per ser feliç, és una persona que només aconsegueix petits moments de felicitat quan s’autolesiona. Una persona que ha estat educada en el sotmetiment als altres i en la creença de què cal patir per ser estimat. Al seu voltant els tres amics que desconeixen tot del seu passat i que respecten la seva intimitat, ho aniran descobrint amb nosaltres, els espectadors.
I és que la vida de Jude constitueix una acumulació d’horrors que aniran creixent segons avanci la representació i es conegui la seva història. Aquesta és la història, dolorosa i especialment intensa, d’una amistat, una història d’autodestrucció que constitueix una radiografia de la masculinitat contemporània i, també, una reflexió sobre si el sexe és un element imprescindible en una relació romàntica.
Altres personatges apareixen al llarg de la narració, Harold (Steven Van Watermeulen) el seu protector que l’acabarà adoptant, Andy (Eelco Smits), el seu metge que té cura d’ell més enllà del que l’ètica medica faria aconsellable, Anna (Marieke Heebink), que havia estat la seva assistenta social i que l’aconsella malgrat que ja és morta, el germà Luke que el va treure de l’orfenat i el va iniciar en el món de la prostitució, el Dr. Taylor que l’utilitza fins que l’acaba atropellant causant-li lesions irreversibles a la columna i a les cames i Caleb, l’executiu del món de la moda amb qui manté una relació que acaba violentament. Aquests tres papers interpretats per Hans Kesting.
Un gran repte interpretatiu i una posada en escena portada al límit, asfixiant i inclement, tan sols suavitzada per la música en directe que interpreta BLINDMAN, el quartet de corda integrat per Caroline Denys, Monica Goicea, Floor Lecoultre i Suzanne Vermeyen.
La versió teatral trenca l’ordre cronològic de la novel·la i ha provocat, a la primera part, algun “despiste” temporal. Una dada curiosa de la posada en escena és la cuina on es preparen alguns plats que després són distribuïts als espectadors de les primeres fileres. (per cert el guisat de cloïsses, picava en excés)… Innecessari argumentalment, entenem que actua com a vàlvula de descompressió pels espectadors que amb la flaire del que es cuina desviem una mica l’atenció de la duresa extrema del que ens expliquen.
Una història que Ivo van Hove ha volgut que estigués centrada en el bé i el mal.
Com dèiem a l’inici de l’entrada, hem sortit impactats, però també absolutament encisats per la feina d’aquesta companyia.
Basada en la novel.la de: Hanya Yanagihara
Idea original i direcció: Ivo van Hove
Adaptació: Koen Tachelet
Dramatúrgia: Bart Van den Eynde
Traducció al català dels sobretítols: Eduard Bartoll
Repartiment: Marieke Heebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits, Steven Van Watermeulen i Mandela Wee Wee
Composició musical: Eric Sleichim
Músics: BL!NDMAN: Caroline Denys, Monica Goicea, Floor Lecoultre, Suzanne Vermeyen
Ajudant de direcció: Daniël ‘t Hoen \ Escenografia i Il·luminació: Jan Versweyveld \ Ajudantia d’escenografia: Bart van Merode \ Vestuari: An D’Huys \ Producció: Michiel van Schijndel
Idioma: neerlandès amb sobretitulació en català
Durada: 250 minuts, amb un entreacte de 30 minuts
Ahir…a un pèl d’ anar- la a veure… però pel que dieu és una obra per anar amb companyia😟
Doncs va ser una llàstima que et perdissis aquesta proposta internacional, ja que tot el que han portat fins ara ha estat BRUTAL. Unicament venien 2 dies i era una oportunitat ùnica.