– 294 – Teatre – EL DOLOR (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 2019.05.29 (temp. 18/19 – espectacle nº 213)

EL DOLOR (temp. 18/19 – espectacle nº 213)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimecres vam tenir l’oportunitat d’assistir a una representació prèvia, a la Sala Petita del TNC,  d’EL DOLOR de Marguerite Duras (Vietnam 1914- París 1996) dirigit per Lurdes Barba i interpretat per Ariadna Gil.

Un relat en clau autobiogràfica, una colpidora introspecció en la intimitat de l’escriptora, amb totes les seves contradiccions, que alhora dissecciona les convulsions d’una època carregada de dolor, amb extrema delicadesa i sense cap mena de grandiloqüència.

Segons podem llegir es tracta d’un text escrit i oblidat per la mateixa autora, que el va retrobar l’any 1956 a la casa de camp que tenia als afores de París. Unes llibretes que no recordava haver escrit i que estaven datades a mitjans dels anys 40 i on descrivia l’angoixa malaltissa davant la incertesa que envoltava l’estat del seu marit.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Margerite Duras, pseudònim de Marguerite Germaine Marie Donnadiue, s’havia casat l’any 1939 amb Robert Antelme amb qui va tenir un fill que va morir l’any 1942. Robert, membre de la Resistència francesa, l’1 de juny de 1944 és detingut i deportat, amb la seva germana, a un camp de concentració alemany.

La guerra acaba i ella espera el retorn del seu marit, mentre manté una relació amb Dionys Mascolo, un company de la resistència. Amb ell intenta localitzar el seu marit mentre també facilita que altres famílies trobin els seus desapareguts. Una recerca interminable, sense saber si l’home que espera és viu o mort, que la confrontarà amb nombrosos supervivents de  les indignitats bèl·liques.

Un text que parla del dolor, del dolor brutal de l’espera desesperada, del dolor de la incertesa, del dolor que imagina el patiment i la solitud de l’absent, del dolor individual i del dolor col·lectiu, d’un dolor que ho desdibuixa tot, d’un dolor que emmalalteix, d’un dolor que no deixa dormir ni menjar.

El dolor és tan gran, s’asfixia, ja no té aire. El dolor necessita espai.

I és també un text de crítica als governs que presumeixen d’haver vençut la guerra en discursos victoriosos, una crítica a De Gaulle i els seus acòlits que ho celebren, mentre bona part de la població viu la incertesa del destí dels seus. I al ministre que encaixa la mà als que tornen dels camps d’extermini. I d’un París que s’il·lumina un altre cop de nit.

“La ciutat il·luminada ha perdut per mi qualsevol altre significat que aquest: és signe de mort, signe d’un demà sense ells, és la que ells no tornaran a veure.

Finalment, Robert Antelme torna molt malalt dels camps d’extermini i ella, tot i que es vol divorciar, es queda amb ell fins que recupera la salut. Es van divorciar l’any 1946. Ella va tenir un fill amb Dionys. EL DOLOR es va publicar l’any 1985.

Ariadna Gil ha estat Marguerite Duras durant setanta minuts, però ens ha costat molt creure-la sobretot en la primera part. Una interpretació que a moments ens ha semblat una declamació, amb un lament exagerat i continuat o senzillament una simple lectura/recitació del llibre.

Encara ens ha agradat menys el moviment poc natural de l’actriu a escena, que restava sovint recolzada a una paret i totalment immòbil, a vegades palplantada i hieràtica recitant el text; però som conscients que en aquest cas ha d’obeir les indicacions de la direcció.

Com reconeix la mateixa Lurdes Barba, la dificultat de portar aquest text a escena no prové només del fet que fos un dietari, i per tant no escrit per ser dit, ni tan sols per ser llegit, sinó essencialment de la duresa i densitat del que hi explica.

L’escenografia de Francesc Torres representa un búnquer, i en determinats moments es projecten imatges documentals que haurien de fer més versemblant el relat, però que en el nostre cas, en estar situats a l’extrem de la fila 1, no ens ha permès veure-les correctament.

Un text colpidor i magnífic, però amb una interpretació i una posada en escena, una mica mancada d’ànima. Potser amb l’esdevenir dels dies tot plegat sigui més creïble.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Autora: Marguerite Duras
Versió i direcció: Lurdes Barba
Traducció: Maria Lucchetti
Amb: Ariadna Gil
Escenografia: Francesc Torres \ Vestuari: Marian Milla \ Il·luminació: Maria Domènech \ Composició i so: Jordi Collet \ Audiovisuals: Adolf Alcañiz \ Ajudanta de direcció: Chantal Aimée \ Construcció d’escenografia: Detall 04, SL \ Confecció de vestuari: Goretti, vestuari escènic (abric)
Idioma: català
Durada: 70 minuts

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teatre i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.