RICARD III (temp. 18/19 – espectacle nº 211)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir diumenge 26, dia d’eleccions, era potser el dia apropiat per veure aquesta versió de RICARD III de Shakespeare que té la seva gènesi en un projecte dels alumnes de 3r de l’Institut del Teatre. Tres anys després, ara que aquests actors han deixat l’Institut i treballen en el món del teatre, constituïts com a companyia, NOMIAR(T), han decidit tornar a revisar-ho.
Amb dramatúrgia i direcció de Raimon Molins, aquest Ricard III que hem pogut veure a la Sala Joan Brossa, i en paraules del mateix director, és una adaptació “sui generis, contemporània” del text original i de la traducció de Josep Mª de Sagarra.
Ricard III és el personatge principal del drama històric de Shakespeare, escrit entre el 1592 i el 1593, última obra de la seva tetralogia sobre la història d’Anglaterra. Després de Hamlet és la peça més llarga del dramaturg i en aquesta proposta s’ha reduït a 80 minuts.
La història pren forma a partir del final de la guerra civil coneguda com les Dues Roses. La rivalitat entre la casa dels Lancaster i dels York és, de fet, l’epíleg de l’obra de Shakespeare a la batalla de Bosworth del darrer acte. Ricard III, Duc de Gloucester vol ser rei. Per aconseguir el poder i perpetuar- s’hi està disposat a tot. Ricard III amaga la complexitat d’una personalitat profundament humana i enormement necessitada d’afecte. La clau per a ell: el poder.
A partir d’aquí les grans preguntes afloren a través dels versos i les imatges de l’obra: El poder és la veritat que hi ha darrere les relacions familiars, de parella, d’amistat i, en general, de les relacions humanes? Perpetuar-se en el tron del poder és el que avui ens dóna seguretat? Vivim educats per al poder com a forma dominant i necesària entre els individus de l’espècie? I si és així… Quin preu vam, estem i pagarem?
I dèiem en començar l’entrada que potser era el dia adequat perquè RICARD III parla de l’ambició que genera el poder i encaixa en el panorama polític actual on impera el populisme, la censura, la corrupció, la violència, el rebrot imparable del feixisme, l’ambició ….
Perpetuar-se en el tron del poder és el que dóna seguretat. I per aconseguir aquest poder es poden deixar enrere relacions familiars, de parella o d’amistat.
Una posada en escena sorprenent en una escenografia de Clàudia Vilà i Miren Oller que consta d’una plataforma llarga, una mena de tauler que serveix de passarel·la, taula o rampa i que dóna molt de joc. La il·luminació de Mingo Albir i el disseny de so d’Àlex Polls reforcen en tot moment les interpretacions.
Hi ha crits, cançons i textos recitats en angles o danès que s’intercalen en el relat. Les interpretacions, creiem han estat desiguals, algunes molt convincents i d’altres que no són gaire creïbles i que, al nostre entendre, caldria reconduir.
El millor de la proposta ha estat l’extraordinària interpretació d’Aitor Gabaldà en el paper protagonista, ben recolzada per Marc Solé i Pol Nubiala. Pol ens ha enlluernat per la seva versatilitat i canvis de veu.
Del grup de noies, Sara Palomo Kokbol, Mariantònia Salas, Paula Sunyer, Ona Borràs i Maider Lasa Santamaria, ens quedem amb la interpretació de Mariantònia Salas (a la que vam conèixer a Bombers), en el duel final amb Ricard III.
Una proposta agosarada que no ens ha acabat de convèncer, tot i que, valorem positivament l’aposta pel risc i les ganes enormes d’oferir un Shakespeare diferent. Potser nosaltres, no teníem el dia per afrontar-nos a un Shakespeare, perquè se’ns va fer llarga i no ho era pas.
Molta força, excel·lent espectacle
Ens alegrem moltíssim de què t’hagi agradat la proposta. Som conscients que darrere de qualsevol treball escènic, agradi o no a tothom, existeix un enorme esforç de treball de creació i moltes, moltes il·lusions.