ORSINI (temp. 18/19 – RdP nº 043)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón –

Ahir divendres 26 d’abril es va presentar ORSINI al Teatre Nacional de Catalunya.

El director del TNC, Xavier Albertí, ens presenta als protagonistes d’aquesta proposta escènica, l’autor de la dramatúrgia, Aleix Aguilà, el director Xicu Masó i als components de la “companyia Solitària“, que actuaran per primera vegada com a companyia teatral als escenaris del TNC, malgrat que individualment ja ho han fet diverses vegades, Ells són: Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals.

Una ficció anarquista sobre la burgesia o una ficció burgesa sobre l’anarquisme? Uns nuvis continuen decidits a celebrar el seu casament el dia després d’una derrota que esdevindrà per sempre més un dia històric. Però alguna cosa grinyola i posa en alerta els convidats durant el banquet: una bomba Orsini apareix mig soterrada al jardí, un artefacte que va causar una explosió al teatre de la ciutat, avui just fa un segle.

Ens expliquen que l’argument de la dramatúrgia és NO lineal i que retrata un moment històric recent, el del 2017, fent un paral·lelisme amb els esdeveniments de l’esclat de la bomba “Orsini” que l’anarquista Santiago Salvador va fer esclatar el 7 de novembre de 1892 a la platea del Gran Teatre del Liceu.

L’objectiu llavors era clar: fer un atac directe a tota una classe hegemònica. El resultat d’aquell objectiu rebentaria, durant algunes setmanes, el somni del relat burgès, el que no permetia a la burgesia veure més enllà dels seus privilegis. Més enllà del somni, és clar, hi havia la realitat: l’esclavitud dels seus conciutadans obrers i treballadors.

Segons el seu autor, si aquesta obra tingués un objectiu, potser seria el de fer qüestionar a l’espectador quins relats li impedeixen veure la realitat, o bé, quins són els personatges que construïm en la nostra quotidianitat per voler pertànyer a una obra de teatre que ja considerem la nostra vida.

Una proposta que parla bàsicament d’identitat i violència. Poca cosa més ens expliquen, ja que no volen desvetllar massa aspectes, per no “matar” les sorpreses que segurament els espectadors tindran en veure-la.

Xicu Masó que dirigeix la proposta, afirma que el poder establert en qualsevol època de la història, intenta “desactivar al poble”, per tal que aquest perdi força. Diuen que hem de ser “no violents” i intenten que això es compleixi per tots els mitjans possibles. La realitat és que sovint ho aconsegueixen, perquè per exemple cada vegada es fa més difícil fer una “vaga general” i per tant cada vegada més costa fer “por al poder”.

Aleix Aguilà ha arribat a fer fins a 10 versions diferents, però el tema de la violència no ha aparegut fins aquesta darrera versió. El punt de partida per escriure la proposta, va ser aquell tipus de públic burguès del segle 19, que anava al Liceu gairebé en exclusiva a trobar-se amb la gent de la seva mateixa classe social, i el que menys els importava en realitat era l’òpera i la cultura. Hi havia una immensa barrera entre aquella burgesia i la gent del carrer.

Segons ell, aquesta diferència d’ideologia, impossibilita “veure a l’altre” des de qualsevol punt de vista…. i ara en l’època actual, passa 3/4 del mateix. L’autor considera que aquesta impossibilitat és una “barbàrie”.

També van dir la seva cada un dels actors, explicant alguns dels aspectes de la creació de l’espectacle, que es va continuant gestant durant els assajos.

Deixo aquí sota l’àudio del que es va dir a la roda de premsa …