ZACHARIAS interpreta el SEGON DE CHOPIN (temp. 18/19 – espectacle nº 175)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
De nou diumenge de concert a l’Auditori, aquesta vegada amb tres peces de caràcter romàntic dirigides per Christian Zacharías. En una doble faceta de pianista i director ha programat tres partitures d’aquest caire que formen part del seu programari interpretatiu.
Christian Zacharías (Jamshedpur-India, 1950), és un pianista de nacionalitat alemanya que actualment ostenta el càrrec de director convidat de l’Orquestra i Coro de la Comunidad de Madrid. És membre de la Reial Acadèmia Sueca de Música i tal com ens diuen al programa de mà s’autodefineix com a narrador: “Hom ha de “parlar” la música“.
El programa ha estat el següent:
- ANTONIN DVORÁK (Nelahozeves 1841-Praga 1904)
Llegendes núms. 1, 2 i 3 op. 59 (1881) (🐌🐌🐌)
Es tracta d’una primera audició d’aquestes tres peces que formen part de les deu miniatures que componen Llegendes. Dvorák va compondre aquestes peces en resposta a un encàrrec, quan també componia la Sisena simfonia.
Compostes inicialment per a piano a quatre mans, van ser adaptades en versió orquestral pel mateix compositor. Una orquestra sensiblement reduïda va interpretar les Llegendes 1, 2 i 3 creant una atmosfera intima amb el diàleg entre els diferents instruments.
Acabada la primera peça comença l’acostumada reubicació de cadires, partitures i faristols per tal de traslladar el piano que espera aquest cop a un lateral de l’escenari.
- FRÉDÉRIC CHOPIN (Zelazowa-Wola 1810- París 1849)
Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Fa menor, op. 21 (1829-30) (🐌🐌🐌+🐚)
Aquest concert és l’obra que va consagrar al compositor el març de 1830 al Teatre Nacional de Varsòvia quan només comptava dinou anys. S’inicia amb el moviment “Maestoso” que és interpretat per l’orquestra abans que el piano irrompi de manera brillant i abassegadora. El segon moviment “Larghetto” està inspirat en l’amor que el compositor sentia per la soprano Kónstancia Gladkowska. Un nocturn chopinià en estat pur. I finalment l'”Allegro vivace” en forma de rondó, una completa explosió sentimental.
- ROBERT SCHUMANN (Zwickau 1810-Endenich 1856)
Simfonia núm. 2 en Do major, op.61 (1845-46) (🐌🐌🐌)
Aquesta simfonia, la segona de les quatre del compositor, va ser estrenada a Leipzig sota la direcció de Mendelssohn a qui el compositor hi havia confessat que en el seu cap només ressonaven trompetes i tambors en Do major.
Segurament aquesta peça anuncia ja, els problemes mentals que el compositor va patir al final de la seva vida.
Les trompetes tenen un gran protagonisme des del principi de la simfonia en el “Sostenuto assai. Allegro man non troppo” introduint el tema unificador de tota la peça.
El segon moviment “Scherzo: Allegro vivace” és un perpetuum mobile de les cordes seguit del “Adagio espressivo” que exposa el tema principal amb una de les melodies més conegudes de tota la peça i on l’oboè és un clar protagonista. El quart i últim moviment “Allegro molto vivace” en forma de rondó que acaba de forma similar a com havia començat l’obra amb la presència de les trompetes i la percussió.
Avui l’auditori mostrava una entrada més aviat minsa i ha aplaudit el carisma del director i l’excel·lent interpretació dels membres de l’Orquestra que hi han intervingut.
cargol pianístic