INCÒGNIT (temp. 18/19 – espectacle nº 143)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.
Una proposta que parla del cervell, la millor “màquina de generar històries”. Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farà de nexe d’unió.
Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comú uneix les tres històries: la recerca de la identitat.
Dirigida per Mónica Bofill que també n’ha fet la traducció i interpretada pels intèrprets de la companyia La InCògnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.
Fotografies de Ros Ribas
La primera història és real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patòleg que l’any 1955 va fer l’autòpsia a l’Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel món.
La segona història real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, està basada en Henry Molain (magnífic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilèptics a partir d’aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L’epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar res més enllà d’un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residència. Es va convertir, per als científics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.
El tercer relat és fictici, situat l’any 2013, ens parla de la Marta, una neuropsicòloga clínica (Victoria Pagés) que s’acaba de separar, viu una crisi d’identitat i es qüestiona la seva vida professional i personal. Inicia una relació amb la Patricia (Paula Blanco). Marta descobrirà el seu origen familiar lligant-lo amb les dues històries reals.
Fotografies de Ros Ribas
Les tres històries es creuen a escena en l’espai i el temps, els actors interpreten diferents personatges, i nosaltres, espectadors, hem d’anar encaixant les històries. És aquest fet el que potser no ens hi ha permès arribar plenament a la peça, escenes en alguns casos massa curtes i canvi de personatge sense sortir d’escena, ens ha complicat la comprensió de tot plegat.
Una escenografia modulable molt adient per la proposta, que incorpora en les seves parets verticals algunes projeccions que ajuden, malgrat que creiem que la direcció de Mònica Bofill no ha aconseguit del tot, ajudar a la comprensió d’un text difícil de representar.
Malgrat tot, ens han agradat força les interpretacions dels quatre actors, que es veuen obligats a canviar de registre en pocs segons, en canviar de personatge constantment.
Aquesta proposta forma part del recorregut Autoexploradors com també els espectacles “Trans (més enllà)” que es va poder veure la temporada passada i veurem a Gràcia del 6 al 10 de marc d’enguany, “Je suis narcissiste (òpera bufa)” a Montjuïc del 12 al 14 d’abril i “El temps que estiguem junts” que també es va poder veure la temporada passada i ara torna, a partir del 16 de maig, a L’espai Lliure.
Per cert, que algú m’expliqui el perquè els espectadors hem de suportar representacions teatrals, on es fuma repetidament. No estava prohibit???
Les persones que malauradament patim asma (i les que no), agrairíem moltíssim que la ficció teatral, també arribes a la forma de representar quan fumen els personatges.
Text: Nick Payne
Direcció: Mònica Bofill
Intèrprets: Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès
Intèrprets vídeo: Fanny Marsà i Pep Martínez
Vaig aquesta tarda i em serveix molt tot lo que expliques . Suposo que saps que no fumen tabac sinó unes herbes de pagès , lo que jo no se si les persones que patiu asma us moleste tot tipus de fums . Gent de la Beckett em va explicar que molts actors actrius es queixen de aquestes herbes i especialment als fumadors
Si Anna, som conscients que no es tracta de tabac, però el fum (qualsevol) molesta moltíssim a les persones que patim una malaltia respiratòria i encara mes en una sala petita de les característiques de l’Espai Lliure.
L’Imma no pateix cap malaltia respiratòria, però fa unes setmanes estava força constipada i en un altra representació en una sala gran, crec que al TNC, el fum de les cigarretes que provenien de l’escenari, li va provocar un atac de tos, que va estar a punt d’abandonar la sala.
L’olor del fum de les “herbes” a vegades és molt pitjor que la del tabac.
Esperem que gaudeixis (mes que nosaltres), d’aquesta proposta.
Hola,
sembla que no us ha acabat de fer el pes, la veritat que en més d´un moment una es perd.
El que més m´ha agradat és el cervell com a protagonista, el gran desconegut, i alhora ens fa persones i ens fa fràgils, i com estem bé, també podem perdre el control.
Uns actors i actrius que no paren , grans interpretacions, llàstima que no quedin clares les històries, però recomenable.
No és que la proposta no ens agradés, perquè si fos així, hauríem posat un cargol o un cargolí. A la nostra ressenya crec que diem molt clarament que les interpretacions són més que dignes. El que si creiem, és que la direcció no ha aconseguit ajudar a l’espectador a entendre les històries, amb més claredat, i per tant hi ha moments que demana un esforç excessiu per part de l’espectador.