– 194 – Teatre – INCÒGNIT (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2019.02.27 (temp. 18/19 – espectacle nÂș 143)

INCÒGNIT (temp. 18/19 – espectacle nÂș 143)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques – 

Per Imma Barba & Miquel GascĂłn

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.

Una proposta que parla del cervell, la millor “mĂ quina de generar histĂČries”. Una indagaciĂł triple a partir de la intel·ligĂšncia, la memĂČria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farĂ  de nexe d’uniĂł.

Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comĂș uneix les tres histĂČries: la recerca de la identitat.

Dirigida per MĂłnica Bofill que tambĂ© n’ha fet la traducciĂł i interpretada pels intĂšrprets de la companyia La InCĂČgnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i VictĂČria PagĂšs.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

La primera histĂČria Ă©s real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patĂČleg que l’any 1955 va fer l’autĂČpsia a l’Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del mĂłn cientĂ­fic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel mĂłn.

La segona histĂČria real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, estĂ  basada en Henry Molain (magnĂ­fic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilĂšptics a partir d’aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L’epilĂšpsia es va solucionar, perĂČ ell va quedar incapaç de recordar res mĂ©s enllĂ  d’un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residĂšncia. Es va convertir, per als cientĂ­fics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.

El tercer relat Ă©s fictici, situat l’any 2013, ens parla de la Marta, una neuropsicĂČloga clĂ­nica (Victoria PagĂ©s) que s’acaba de separar, viu una crisi d’identitat i es qĂŒestiona la seva vida professional i personal. Inicia una relaciĂł amb la Patricia (Paula Blanco). Marta descobrirĂ  el seu origen familiar lligant-lo amb les dues histĂČries reals.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Les tres histĂČries es creuen a escena en l’espai i el temps, els actors interpreten diferents personatges, i nosaltres, espectadors, hem d’anar encaixant les histĂČries. És aquest fet el que potser no ens hi ha permĂšs arribar plenament a la peça, escenes en alguns casos massa curtes i canvi de personatge sense sortir d’escena, ens ha complicat la comprensiĂł de tot plegat.

Una escenografia modulable molt adient per la proposta, que incorpora en les seves parets verticals algunes projeccions que ajuden, malgrat que creiem que la direcciĂł de MĂČnica Bofill no ha aconseguit del tot, ajudar a la comprensiĂł d’un text difĂ­cil de representar.

Malgrat tot, ens han agradat força les interpretacions dels quatre actors, que es veuen obligats a canviar de registre en pocs segons, en canviar de personatge constantment.

Aquesta proposta forma part del recorregut Autoexploradors com tambĂ© els espectacles “Trans (mĂ©s enllĂ )” que es va poder veure la temporada passada i veurem a GrĂ cia del 6 al 10 de marc d’enguany, “Je suis narcissiste (ĂČpera bufa)” a MontjuĂŻc del 12 al 14 d’abril i “El temps que estiguem junts” que tambĂ© es va poder veure la temporada passada i ara torna, a partir del 16 de maig, a L’espai Lliure.

This slideshow requires JavaScript.

Per cert, que algĂș m’expliqui el perquĂš els espectadors hem de suportar representacions teatrals, on es fuma repetidament. No estava prohibit???

Les persones que malauradament patim asma (i les que no), agrairíem moltíssim que la ficció teatral, també arribes a la forma de representar quan fumen els personatges.

Text: Nick Payne
DirecciĂł: MĂČnica Bofill
IntĂšrprets: Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i VictĂČria PagĂšs
IntÚrprets vídeo: Fanny Marsà i Pep Martínez

4 thoughts on “– 194 – Teatre – INCÒGNIT (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2019.02.27 (temp. 18/19 – espectacle nÂș 143)

  1. Anna

    Vaig aquesta tarda i em serveix molt tot lo que expliques . Suposo que saps que no fumen tabac sinĂł unes herbes de pagĂšs , lo que jo no se si les persones que patiu asma us moleste tot tipus de fums . Gent de la Beckett em va explicar que molts actors actrius es queixen de aquestes herbes i especialment als fumadors

    Respon
    1. Miquel Gascon

      Si Anna, som conscients que no es tracta de tabac, perĂČ el fum (qualsevol) molesta moltĂ­ssim a les persones que patim una malaltia respiratĂČria i encara mes en una sala petita de les caracterĂ­stiques de l’Espai Lliure.

      L’Imma no pateix cap malaltia respiratĂČria, perĂČ fa unes setmanes estava força constipada i en un altra representaciĂł en una sala gran, crec que al TNC, el fum de les cigarretes que provenien de l’escenari, li va provocar un atac de tos, que va estar a punt d’abandonar la sala.

      L’olor del fum de les “herbes” a vegades Ă©s molt pitjor que la del tabac.

      Esperem que gaudeixis (mes que nosaltres), d’aquesta proposta.

      Respon
  2. Imma C.

    Hola,
    sembla que no us ha acabat de fer el pes, la veritat que en més dŽun moment una es perd.
    El que més mŽha agradat és el cervell com a protagonista, el gran desconegut, i alhora ens fa persones i ens fa fràgils, i com estem bé, també podem perdre el control.
    Uns actors i actrius que no paren , grans interpretacions, llĂ stima que no quedin clares les histĂČries, perĂČ recomenable.

    Respon
    1. Miquel Gascon

      No Ă©s que la proposta no ens agradĂ©s, perquĂš si fos aixĂ­, haurĂ­em posat un cargol o un cargolĂ­. A la nostra ressenya crec que diem molt clarament que les interpretacions sĂłn mĂ©s que dignes. El que si creiem, Ă©s que la direcciĂł no ha aconseguit ajudar a l’espectador a entendre les histĂČries, amb mĂ©s claredat, i per tant hi ha moments que demana un esforç excessiu per part de l’espectador.

      Respon

Leave a Reply