– 189 – Teatre – DIE 120 TAGE VON SODOM (🐚) – Teatre Lliure – 2019.02.23 (temp. 18/19 – espectacle nÂș 139)

DIE 120 TAGE VON SODOM (temp. 18/19 – espectacle nÂș 139)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts EscĂšniques – 

Per Imma Barba & Miquel GascĂłn

Ens fa moltĂ­ssima mandra parlar d’una proposta escĂšnica que ens ha decebut totalment i de la que almenys en Miquel ha estat ben a punt d’abandonar la sala FabiĂ  Puigserver del Teatre Lliure a mitja representaciĂł.  Finalment no ho vaig voler fer per respecte als espectadors, en trobar-me al ben mig de la grada central.

Aquest “DIE 120 TAGE VON SODOM“, va ser un dels primers espectacles que vĂ rem escollir dins del nostre abonament de temporada del Teatre Lliure, perquĂš som seguidors des de fa anys del cĂšlebre director Milo Rau, que ara constatem que en bona part la seva fama es basa en la provocaciĂł, i en la recerca dels lĂ­mits acceptables per la societat benestant, en una posada d’escena teatral.

Un creador del que recordem haver vist diverses propostes en els darrers anys (podeu veure els enllaços)…. “HATE RADIO” al Grec 2013,  “THE CIVIL WARS” al Grec 2015 i mĂ©s recentment la temporada passada, amb “L’ASSAIG. HISTÒRIES DEL TEATRE (I)” dins del Grec 2018 i del que ens agradava la seva gosadia en portar temes provocadors i feridors a escena.

PerĂČ amb DIE 120 TAGE VON SODOM, sempre des del nostre punt de vista, ha ultrapassat tots els lĂ­mits que nosaltres estem disposats a acceptar.

No som partidaris de censurar cap proposta teatral, perquĂš creiem que els espectadors han de ser lliures per poder escollir el que volen veure.

Per aquest mateix motiu no entenem pas la decisiĂł del nou director del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel Bayod, en desprogramar la proposta “Mount Olympus” de Jan Fabre, per les pressions “moralistes” d’una part dels “influencers teatrals”, en un injust judici paral·lel (inclĂșs abans d’una sentĂšncia), per haver estat acusat d’abusos a actrius de la seva companyia.

PerĂČ no canviem de tema perque ara toca parlar de DIE 120 TAGE VON SODOM. 

Dissabte passat va ser una tarda de teatre d’aquelles que ens costarĂ  d’oblidar i ens costarĂ  oblidar fonamentalment per dues raons, una pel tema escollit com a base per a la creaciĂł de la proposta, a partir de la brutal pel·lĂ­cula de Pier Paolo Pasolini “SalĂł o els 120 dies de Sodoma”, i especialment d’altra banda, pel fet de fer el muntatge amb membres del Theater Hora, una companyia conformada per persones amb discapacitat psicolĂČgica.

No ens escandalitzen pas, les escenes sexuals explicites, perquĂš per sort malgrat la nostra edat, encara follem i com la majoria de la poblaciĂł tambĂ© tenim les nostres fantasies sexuals. Per altra banda, tenĂ­em coneixement de la temĂ tica del que anĂ vem a veure, basada en SalĂł, l’Ășltim refugi feixista en la segona Guerra mundial, on van ser tancats uns joves que van estar sotmesos a vexacions de tots tipus, humiliacions, violacions, tortura i mort.

Ens va incomodar i molestar el fet de tractar un tema d’aquestes caracterĂ­stiques (sense necessitat) amb actors amb discapacitat psicolĂČgica, provinents del Theater Hora, per fer encara mĂ©s repulsiva la proposta i provocar aixĂ­ als espectadors (per part de Milo Rau), un grau encara mes gran de rebuig i fĂ stic, que el que va provocar Pier Paolo Pasolini.

Milo Rau ha fusionat la companyia Schauspielhaus (4 actors) amb la Theater Hora (11 actors), les dues companyies amb seu a Zuric, volen demostrar que continua amb la seva recerca sobre el lĂ­mit d’allĂČ que Ă©s suportable i representable a escena.

Donem per descomptat que els actors amb discapacitat psicolĂČgica de la Theater Hora, tenen el suport d’un equip de psicĂČlegs, i sĂłn capaços de representar teatralment qualsevol escena, i encara mĂ©s sabent que tot el que veiem Ă©s “fals” i la majoria de les escenes sĂłn mostrades amb efectes “especials” bastant ridĂ­culs, on volgudament es vol mostrar la “trampa teatral.”

Nosaltres sempre hem donat suport a la completa integraciĂł d’aquestes persones en tots els Ă mbits de la societat, inclĂČs evidentment el teatre. Des d’aquest espai hem donat cobertura a diferents espectacles de la companyia catalana POT Teatre, com “TOT ESPERANT GODOT, El Musical” o “AQUÍ NO PAGA NI DEU, El Musical” per anomenar els mĂ©s recents.

PerĂČ aixĂČ no impedeix que ens rebotem, quan veiem que en DIE 120 TAGE VON SODOM, se’ls utilitza per a la recerca d’un grau mes d’incomoditat entre el pĂșblic i ser “encara” mĂ©s provocatiu que Pier Paolo Pasolini.

Veure per exemple una escena (que ens va semblar patĂštica), on un actor amb totes les seves capacitats, explica plorant, a un altre actor amb disminuciĂł psĂ­quica, que la seva parella i ell van haver d’avortar en assabentar-se que el fetus tenia sĂ­mptomes de sĂ­ndrome de Down, mentre l’actor amb disminuciĂł l’intentava consolar fent-li carĂ­cies i copets a l’esquena.

Milo Rau, abans de presentar la histĂČria, intenta demostrar als espectadors que els actors disminuĂŻts sĂłn conscients que estan simplement actuant, i els fa fer assajos davant del pĂșblic, de com han de caure quan en la ficciĂł els mataran d’una o de mil maneres, per tal de justificar-se.

TambĂ© en certa manera estĂ  dient als espectadors, que els “culpables” del que veuran a escena, es culpa d’ells mateixos, perquĂš a la fi Ă©s un espectacle creat per ells… i per aixĂČ a la banda esquerra de l’escenari, introdueix una mena de “llotja teatral” des d’on la “societat benestant i culta que va al Teatre”, veurĂ  cĂČmodament, i si cal en binocles, les atrocitats de la proposta… violacions, escenes de sexe, concurs de culs, assassinats, mutilacions de dits, penis, llengua, crucifixions…., etc.

Curiosament les vĂ­ctimes seran sempre protagonitzades pels actors amb disminuciĂł psiquica i els botxins els actors amb totes les seves capacitats.

Entusiasme per part de molts espectadors en acabar la representaciĂł, molts aplaudiments i “bravos”…. nosaltres hem sortit de la Sala amb la moral per terra, que a la fi és el que volia provocar en Milo Rau, perĂČ sobretot hem sortit decebuts en veure una proposta de la que esperĂ vem molt mĂ©s que una simple provocaciĂł.

Podem dir que fins i tot hem sortit de la Sala INDIGNATS, especialment per la utilització barroera que es fa amb els actors amb disminució psicolĂČgica, que per altra banda ho donen tot a escena.

La nostra valoració cargolaire és la mínima que podíem atorgar, que equival tan sols 1 sobre 10.

Aquesta presentaciĂł amb diapositives necessita JavaScript.

CreaciĂł i direcciĂł: Milo Rau
ntĂšrprets: Noha Badir, Remo Beuggert, Gianni Blumer, Matthias BrĂŒcker, Nikolai Gralak, Matthias Grandjean, Julia HĂ€usermann, Sara Hess, Robert Hunger-BĂŒhler, Dagna Litzenberger Vinet, Michael Neuenschwander, Matthias Neukirch, Tiziana Pagliaro, Nora Tosconi i Fabienne Villiger
DramatĂșrgia: Stefan BlĂ€ske i Gwendolyne Melchinger / Escenografia i vestuari: Anton Lukas / Il·luminaciĂł: Christoph Kunz / VĂ­deo: Kevin Graber / DocumentaciĂł i col·laboraciĂł dramatĂșrgica: Rolf Bossart i Mirjam Knapp / Ajudanta de direcciĂł: Manon Pfrunder / Ajudant d’escenografia: Simon Sramek / Ajudanta de vestuari: Tiziana Angela Ramsauer / Ajudant de video: Jörg Hurschler / Oient: Jannis Nicolas / Apuntadora: Katja Weppler / Regidor: Michael Durrer
Idioma: alemany sobretitulat en catalĂ 
Durada: 1h 40’

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'estĂ  connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.