UN AMOUR IMPOSSIBLE (temp. 18/19 – espectacle nº 128)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dissabte teníem una altra proposta internacional dins del nostre abonament del Teatre Lliure, UN AMOUR IMPOSSIBLE a partir de la novel·la de Christine Angot, adaptada per la mateixa autora i dirigida per Célie Pauthe.
La novel·la va ser publicada per Flammarion el 2015 i va rebre el premi Decembre 2015. La versió teatral va ser estrenada el 7 de desembre del 2016 al CDN Besançon Franche-Comté. El 7 de novembre del 2018 es va estrenar la versió cinematogràfica, amb el mateix títol, dirigida per Catherine Corsini.
El llibre està basat en la història real de l’escriptora, que va conèixer al seu pare en l’adolescència. L’actriu i cantant de fados portuguesa Maria de Medeiros (Lisboa, 1965) resident a Barcelona, interpreta el paper de Christine ,d’ençà que tenia 8 anys fins que acaba de fer els 50. Bulle Ogier (París, 1939) és Rachel, la mare, un personatge que abarca des dels 26 anys fins als 84. A més de la seva presència física en escena, totes dues actrius apareixen en uns vídeos rodats especialment per a l’obra per François Weber.
Una dona explica com es van conèixer els seus pares, una treballadora de la Seguretat Social de Châteauroux i un parisenc erudit, fill d’una família burgesa. De la seva relació d’amor, tan intensa com curta, en va néixer una filla. A la darreria dels anys 1950, el pare no es va voler casar per no unir les dues classes socials.
La història d’amor es va convertir, doncs, en el preludi d’una altra: la que uneix mare i filla en l’absència del pare. Un amor incondicional, fonament d’una vida feliç. Quan la nena va ser adolescent, el pare va reprendre amb totes dues una relació esporàdica. Passats els anys, la mare descobreix que ell va estar abusant de la filla durant molt de temps i pateix un gran xoc.
Com pot sobreviure l’amor maternal –l’amor per la mare i l’amor de la mare–, com pot tornar a ser possible? Com es defineix i es retroba, a l’interior de tantes percepcions ocultes?
Comença l’obra amb el retrobament de mare i filla després d’anys de distanciament i, finalment, parlen. Juntes refan el camí de la tragèdia que les va distanciar. Una obra on es parla del tabú social que implica la denúncia de les relacions incestuoses, i que inclou també una lectura política sobre les classes socials. Una anàlisi de l’exclusió social que provoca l’existència d’amors impossibles.
Fotografies de Elisabeth Carecchio
Un espai inicial molt fosc, massa pel nostre gust, emmarca el retrobament dolorós de mare i filla. En flashback, ens aniran explicant la seva història quan totes dues vivien soles i el pare encara era “desconegut” en el llibre de família. Passem per la infantesa, l’adolescència i l’edat adulta de Christine Angot que es busca ella mateixa. I Rachel, la seva mare amb els seus silencis i els seus secrets que la filla anirà descobrint des de l’amor impossible que uneix i separa a mare i filla, ambdues profundament ferides.
Tal com van comentar a la roda de premsa, “el més horrible de l’incest és no poder odiar completament a la persona que et destrueix”. Una obra que també ens parla de la desesperació de la mare que no pot acabar d’entendre la seva pròpia ceguesa i que sempre ha fet creure a la seva filla que era desitjada, fruit d’un gran amor.
Què ocorre quan una mare descobreix que la seva filla va sofrir abusos per part del seu pare sense que ella pogués adonar-se en el moment en què succeïen? Com pot mirar als ulls a la jove i no sentir el pes de la culpa? Com pot la nena perdonar o acceptar que l’única persona que podia protegir-la i prevenir-la del monstre estava mirant a un altre costat? L’amor és sempre una lluita de poder, on algú sempre perd, o per contra viu més enllà de qualsevol geografia política? Pot la nena sobreviure si no és capaç d’odiar del tot al monstre que va acabar per sempre amb la seva innocència pel simple fet de ser el seu pare?
Una interessant posada en escena que dinamitza i dóna una mica de llum a la duresa del diàleg i als silencis entre les dues protagonistes. Canvis d’escenografia “a la vista”, mentre sona la música i ens preparem per a la següent escena que reflecteix un altre moment del relat.
Les dues interpretacions són d’una profunditat i sinceritat que traspassen l’escena, especialment la de Maria de Medeiros … tot i que creiem que aquesta és una peça que hauria de ser representada en un espai més íntim i recollit que l’enorme escenari de la sala Fabià Puigserver.
Aquest espectacle forma part del recorregut “Patriarcat” on també podrem veure “Dogville: Un poble qualsevol” i “Dolors” ambdues al mes de maig a Montjuïc i Gràcia respectivament.
Text i adaptació: Christine Angot
Direcció: Cèlie Pauthe
Intèrprets: Maria de Medeiros i Bulle Ogier
Col·laboració artística: Denis Loubaton / Escenografia: Guillaume Delaveau / Vestuari: Anaïs Romand / Il·luminació: Sébastien Michaud / Música i so: Aline Loustalot / Vídeo: François Weber
/ Ajudanta de direcció: Marie Fortuit / Cap tècnic: Yann Argenté / Regidoria: Nicolas Gauthier i Mathieu Lontananza / Tècnic de llums: Philippe Ferreira / Tècnic de vídeo: Olivier Petitgas i François Weber / Tècnic de so: Johann Gilles \ Construcció d’escenografia: Jean-Michel Arbogast, David Chazelet, Dominique Lainé, Pedro Noguera, Antoine Peccard / Pintura: Denis Cavalli, Ghislaine Jolivet-Cavalli i Sybil Kepeklian / Confecció de vestuari: Margot Destrade-Loustau i Anne Versel / Accessoris: Florence Bruchon amb l’ajut de Manon Flamion i Mathias Jacques
Idioma: francés sobretitulat en català
Durada: 1 hora i 40 minuts sense pausa
