– 165 –  Teatre – RASTRES_ARGELERS (🐌🐌🐌🐌) – El Maldà – 2019.01.24 (temp. 18/19 – espectacle nº 120)

 RASTRES-ARGELERS (temp. 18/19 – espectacle nº 120)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Torno al Teatre tot sol, ja que l’Imma encara té un episodi de febre alta que li ha provocat aquesta passa de grip. Torno a un espai que cada vegada estimo més … EL MALDÀ, un teatre petit on es representen obres de petit format, que no em defrauda gairebé mai.

Aquesta vegada vaig a veure RASTRES_ARGELERS, una proposta que per qüestió d’agenda ens la vàrem perdre el desembre passat i que per sort he pogut repescar ara en la seva reposició al mateix teatre, a causa de l’èxit que va obtenir.

Un tema molt colpidor, el del camp de concentració situat a la platja d’Argelers, al sud de França l’any 1939, que personalment m’impacta molt, perquè malauradament el meu pare, Aurelio Gascón va estar allà i va patir aquella situació deplorable que es va produir en aquell indret al final de la guerra civil espanyola, especialment provocada per la deixadesa de l’estat francès, que no va saber estar a l’alçada per resoldre la situació dels refugiats.

Aina Huguet, responsable absoluta de la idea, la dramatúrgia i de la direcció d’aquesta proposta escènica, al final de la representació, en el col·loqui, al que vaig tenir la sort de coincidir, ens va explicar que la idea inicial la va començar a treballar ara fa 3 anys, quan va fer una estada a la Catalunya Nord i es va interessar per aquesta època històrica, que per la seva joventut desconeixia gairebé tot. Durant un any va estar investigant i recopilant informació i en va poder recollir tanta que a l’hora de pensar en fer una dramatúrgia, li va ser molt difícil escollir el que volia explicar.

Va optar per crear 2 personatges, la Maria i la Lola, dues persones ben diferents; la primera, la Maria, està políticament compromesa amb els valors republicans, vivia a la ciutat i posseïa força cultura; la segona, la Lola, sense cap ideologia política, vivia en un poble de Catalunya, no sabia escriure ni llegir i s’ha exiliat seguint al seu marit que havia lluitat al bàndol republicà. Les dues havien escapat de l’Espanya feixista i havien perdut a les seves parelles en la fugida. Es troben al camp de concentració, es fan amigues i s’ajuden mútuament a sobreviure en aquelles condicions infrahumanes.

Elles dues haurien de representar d’una manera o d’un altre als centenars de milers de persones que van patir aquell captiveri. Malgrat que són dos personatges, creats per l’autora per aquesta dramatúrgia, tot el que diuen i fan són un recull de testimonis reals que Aina Huguet ha anat recopilant.

El resultat dramàticament és excel·lent, perquè tracta infinitat de temes del dia a dia, de centenars de milers de persones que malauradament es van veure abocades a aquella situació indigna.

El camp de refugiats d’Argelers fou obert el 3 de febrer del 1939. Estava destinat a les tropes del bàndol republicà que arribaven al territori de l’estat francès durant l’evacuació de Catalunya els darrers mesos de la guerra civil espanyola. El camp va concentrar, en unes condicions molt dures –fred, fam, polls, sarna, prostitució–, els republicans espanyols que fugien d’una guerra perduda. Unes 100.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S’hi van construir 300 barraques i s’estima que hi van passar en total unes 465.000 persones.

El gener del 1939 (ara fa 80 anys) la ciutat de Barcelona va caure en mans franquistes i la victòria militar de la Guerra Civil queia definitivament del bàndol nacional. Mig milió de republicans espanyols, preveient dures represàlies, van prendre el camí de l’exili cap a França. El camp d’Argelers va ser el primer dels camps de concentració construïts al Rosselló. No s’havia previst res per a l’acolliment dels exiliats i al principi, només la sorra i la roba que portaven els abrigava.

Era una superfície sorrenca voltada de filat espinós on foren construïts uns escassos barracons. S’hi van arribar a amuntegar fins a 100.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d’infraestructures del camp. De fet els refugiats reberen el tracte de presoners de guerra. El camp era vigilat per membres  senegalesos de la Legió Estrangera Francesa. Al camp d’Argelers les nenes i les noies joves portaven una espècie de xiulet fet amb canyes lligat al coll que feien servir en cas d’intentar ser violades pels seus guardians.

M’ha agradat especialment la dramatúrgia i també la posada en escena, amb una escenografia impactant, amb centenars de peces roba escampada per terra, que aconsegueix l’efecte volgudament buscat per l’autora de què no veiem tan sols a les dues protagonistes, sinó als milers de persones amuntegades en aquella platja.

Pel que fa a les interpretacions, al començament em temia el pitjor, però finalment les actrius malgrat la seva joventut, ens han fet creïbles les històries que ens explicaven, encara que d’entrada m’he cregut molt més a l’actriu Aina Huguet (que és a la vegada l’autora), que a la seva companya a escena, Ariadna Fígols; per sort en el transcurs de la representació, segons el meu parer, ha anat millorant força.

Crec que és una proposta que tothom hauria de veure. Des d’aquí vull agrair infinitament el treball i la valentia d’Aina Huguet de voler portar a escena aquesta trista història del nostre recent passat, que encara avui, 80 anys més tard, ni el govern francès ni l’espanyol, no han sigut capaços de reconèixer oficialment totes aquelles víctimes.

Particularment m’ha fet descobrir aspectes d’aquella trista història que desconeixia, perquè el meu pare desgraciadament no explicava mai als seus fills res d’aquella època, potser provocat per “por” a les represàlies d’aquella Espanya feixista, que em va tocar viure quan jo era un infant.

En finalitzar la representació, va haver-hi un col·loqui interessantíssim, en el que va participar una de les dues actrius, Aina Huguet i dos convidats per l’ocasió: Joaquim Aloy (historiador i membre constituent de l’Associació Memòria i Història de Manresa, dedicada a recuperar i divulgar el nostre passat i lluitar contra l’oblit), i Sònia Subirats (directora del grup “Hijos y nietos del exilio republicano”).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Us deixo l’àudio d’aquell col·loqui. Us convido a escoltar-ho perquè aquesta vegada de debò que paga molt la pena, per conèixer aspectes relacionats amb aquesta proposta i la història en què es basa.

Idea original, dramatúrgia i direcció: Aina Huguet
Direcció de moviment: Andreu Martínez
Intèrprets: Ariadna Fígols i Aina Huguet
Composició musical / Espai sonor: Daniel Pitarch / Espai escènic / Vestuari: Elisenda Pérez / Veus en off: Berta Giraut, Bàrbara Roig, Ignasi Guasch, Ricard Serra, Sergi Torrecilla i Jaume Ulled / Il·luminació: Adrià Aubert / Fotografia cartell: Núria Gámiz / Creació audiovisual: Taller Estampa / Imatges dels camps d’Argelers de 1939: Fons Departamentals dels Pirineus Orientals(Fons Chauvin) i Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès (Fons Henry Buckley) / Producció executiva: El Maldà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.