AL SOSTRE (temp. 18/19 – espectacle nº 119)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
Ahir vaig haver d’anar tot sol al teatre, ja que l’Imma fa un parell de dies que està engripada … això vol dir que aviat també cauré.
Ahir tocava veure AL SOSTRE, una comèdia divertida escrita per l’actor londinenc Nigel Planer i dirigida per Israel Solà.
La proposta ens parla de les persones anònimes que hi ha darrere dels grans personatges, d’aquells que no passen a la història, malgrat que de ben segur fan bona part de la feina atribuïda al mestre i sense cap reconeixement. En aquest cas ens parla de dos operaris que han estat contractats per Michelangelo Buonarroti, (1475-1564), conegut popularment per tothom com a Miquel Àngel, el grandíssim artista renaixentista que durant més de 70 anys va realitzar els seus treballs artístics a la ciutat de Florència i Roma, principalment l’escultura, però també va ser un magnífic pintor, poeta, escriptor i arquitecte.
Entre les seves creacions més conegudes està el sostre de la volta de la Capella Sixtina, una enorme pintura que va realitzar quasi per imposició del Papa Juli II. En aquesta pintura d’una superfície de més de cinc-cents metres quadrats, va plasmar diferents històries del Gènesi. Miquel Àngel hi va estar treballant des del 1508 fins a la tardor del 1512, i ho va fer tot sol, sense ajudants.
En aquesta proposta escènica en Miquel Àngel no surt pas, encara que es parla constantment d’ell; malgrat que la biografia de l’artista diu que la va pintar tot sol, en aquesta proposta els protagonistes de la història són dos artesans que ha contractat perquè l’ajudin a realitzar el memorable fresc.
En Lapo i en Loti són dos artesans que treballen per a Miquel Àngel pintant el sostre de la Capella Sixtina. Són grans experts en el seu camp. Miquel Àngel, no. Ell, en realitat, és escultor. El geni els acomiada perquè vol acabar el sostre tot sol, utilitzant mètodes desconeguts, i endur-se’n tots els elogis.
Però en Lapo i en Loti, no es quedaran de braços plegats; tornen a la Sixtina, per veure què ha fet el seu mestre i és en aquest moment quan tots els dubtes apareixen: qui són els veritables autors de les obres d’art? Què vol dir ser un geni? Què és la fama? A què cal renunciar per aconseguir-la? Dedicar la vida a l’art i no rebre mai cap reconeixement paga la pena?
Dos artesans, un d’ells amb força experiència per la seva edat, interpretat per Oriol Grau … l’altre l’aprenent, magníficament interpretat per Pau Ferran.
Els dos personatges se’n foten del Miquel Àngel constantment, li diuen sarcàsticament “la Maria Àngels”, creuen que no hi ha per tant, perquè “de pintura al fresc, no té ni idea“, i en realitat a ells els agradaria treballar amb Rafael o Leonardo da Vinci, ja que ofereix unes millors condicions laborals i també perquè consideren que Miquel Àngel és un bon escultor, però poca cosa més.
Una escenografia senzilla, que representa les bastides situades a gran alçada, a tocar AL SOSTRE de la Capella Sixtina, on els veiem pujar i baixar per les escales, preparar les pintures i sobretot criticar i remugar contra el mestre, com de fet fem la majoria dels treballadors. Un text que podria haver anat una mica més enllà, aprofundint en cada un dels personatges i que s’ha quedat en un seguit de simples anècdotes, a la recerca de què els espectadors riguin el màxim possible.
Però val a dir aquesta proposta de petit format, paga la pena veure-la especialment per les dues magnífiques interpretacions, que ens fa passar l’hora que dura l’espectacle sense adonar-nos… i a més a més riem ben a gust de les seves ocurrències.
Autor: Nigel Planer / Traducció: Francis Humble
Direcció: Israel Solà
Interpretació: Pau Ferran i Oriol Grau (Veus en off Manel Barceló i Marc Rius)
Escenografia i vestuari: Albert Pascual /Ajudant d’escenografia: Marta Georgia / Música: Xavier Mestres / Cap tècnic i llums: Ramon Beneito /Producció Executiva: Joan Negrié / Producció: Eloi Isern / Ajudant de producció: Paloma Arza / Disseny gràfic i fotos: Albert Rué
