ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS (temp. 18/19 – espec. nº 116)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Havíem llegit moltes crítiques negatives d’aquesta producció que s’ha representat durant 4 dies a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.
Nosaltres anàvem amb un bri d’esperança pensant que es compliria allò de què a expectatives baixes … però en aquest cas no ha estat així i hem de concloure que no hem estat capaços de connectar amb la proposta.
ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS de Federico Garcia Lorca ha estat versionada per la companyia Atalaya Teatro i dirigida per Ricardo Iniesta. Atalaya va estrenar la primera versió d’aquesta obra, el 1986 als cinquanta anys de l’assassinat del poeta. Per a ells aquell era el seu primer muntatge de teatre de text, després de la seva etapa de realitzar espectacles de teatre de carrer. En 1988 la companyia va passar a ser companyia concertada per l’INAEM del Ministeri de Cultura.
El 2016, coincidint amb el vuitantè aniversari de la mort del poeta, el Centro Dramático Nacional va proposar coproduït aquesta nova versió a Atalaya.
Una obra que presenta alguns dels temes omnipresents a l’obra de Lorca com són el temps, l’amor i la mort. Una obra on l’únic personatge real és el Jove, un jove enamorat de la seva estimada que li explica a un personatge vell que ha d’esperar cinc anys per poder casar-se amb ella.
La importància dels somnis i la frustració que transmet Lorca en els seus textos es reflecteixen a les diverses projeccions de la “mort” que en claus diferents apareixen al llarg de la peça: el criat, el nen i el gat morts, el jugador de rugbi, el maniquí vestit de núvia, la criada, la mecanògrafa, el pallasso, els jugadors de cartes, símbols tots ells de sensacions i de vivències subconscients o somnis del jove protagonista.
Bé, tot això és el que hem llegit quan indaguem una mica sobre el significant de què hem vist a escena, però en el moment de la representació teatral no ho hem interpretat, per nosaltres han estat un munt d’escenes inconnexes a les que no sabíem donar significant.
És cert que la posada en escena té moments bellíssims, amb el joc de llums de Miguel Ángel Camacho, l’escenografia de Ricardo Iniesta amb les escales o la finestra-porta de vidre, i la música de Luís Navarro, però tot plegat ens ha resultat bastant indigerible.
Les interpretacions dels personatges, que no tenen nom, estan també una mica allunyades del nostre gust i s’aproximen més a la manera d’entendre el teatre a altres llocs de la península.
ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS, forma part del denominat “teatre Impossible” de García Lorca, alhora que “El Público” (que vam poder veure al TNC en 2015, dirigida per Àlex Rigola) i “Comedia sin título“.
El tema principal de la peça és el temps, i de fet Lorca la va subtitular “La leyenda del tiempo” i el llenguatge utilitzat pel poeta és l’oníric. Una coincidència inquietant acompanya aquesta peça, i és que va ser escrita i datada junts cinc anys abans de ser assassinat ….
“No hay que esperar nunca. Hay que vivir”
Aquest espectacle ha estat programat dins del recorregut “Memòria obstinada” del que també en formen part “Saigon” (25 i 26 de gener), “Mar de fons” (del 13 al 24 de marc) i “Mundo obrero” (del 13 al 30 de juny).
Autor: Federico García Lorca
Direcció: Ricardo Iniesta
Intèrprets: Elena Amada Aliaga, Jerónimo Arenal, Manuel Asensio, Carmen Gallardo, Sílvia Garzón, José Ángel Moreno, María Sanz, Raúl Sirio Iniesta i Raúl Vera
Escenografia: Ricardo Iniesta \ Vestuari: Carmen Giles \ Maquillatge, perruqueria i estilisme: Manolo Cortés \ Il·luminació: Miguel Ángel Camacho \ Música: Luis Navarro \ Coreografia: Juana Casado \ Direcció i seguiment coral: Esperanza Abad i Marga Reye \ Ajudant de direcció: Sario Téllez \ Construcció d’escenografia: Pepe Távora \ Realització d’utilleria: Sergio Bellido i els equips del Teatre Lliure
Coproducció: Centro Dramático Nacional i Atalaya
Idioma: castellà
Durada: 1h. 20′ sense pausa
Leer esta crítica produce cuanto menos excepticismo, ya que comienza diciendo que habían leido muchas críticas negativas de este espectáculo… Me pregunto donde porque en Madrid, donde estuvo dos meses en el CDN, fue número uno del ranking de la crítica entre 160 espectáculos, otorgándole los principales críticos 4 y 5 estrellas… En Valencia sucedió otro tanto de lo mismo en el Teatre Principal. También la crítica de Málaga, Sevilla, Valladolid y otras ciudades del Estado español han coincidido en sus alabanzas. Incluso en Barcelona Santi Fondevilla en Ara Cat hacía lo propio, al igual que Mónica Fernández en Teatre Barcelona y Pep Bujosa, por no hablar de los innumerables comentarios en Twitter y Facebook. Unicamente en su blog Josep Ribaudi formulaba una crítica negativa. Le insto en tal sentido a buscar por Google más críticas negativas y que me las envíen a direccion@atalaya-tnt.com. Lo que me parece absolutamente fuera de lugar es el comentario Las interpretaciones de los personajes, que no tienen nombre, están también algo alejadas de nuestro gusto y se aproximan más a la manera de entender el teatro a otros lugares de la península.” Evidentemente están alejadas del gusto de usted, no del de los catalanes afortunadamente, ya que han sido muchas las personas de la profesión catalana y del púlbico catalán que nos han trasladado sus parabienes. Y el mejor termómetro lo marca el aplauso que obligó cada día a salir por 5 veces a saludar a los actores, prolongándose cuatro minutos… si eso es “indigerible” como dice usted… No sé si hay algún problema con que provengamos de otra parte de la península, pero lo cierto es que en Catalunya es donde más actúa Atalaya. El pasado año en 12 ciudades y el actual en cerca de veinte… señal de que concordamos mucho con “la manera de entender el teatro en Catalunya”… Y le recuerdo también que Atalaya ha representado sus espectáculos en 40 países de la totalidad de los continentes obteniendo premios al mejor espectáculos en festivales en Moscú, Canadá, Chile y El Cairo… Afortunadamente son escasos quienes escriben con el desprecio que ustedes hacen… Esperamos que en futuras ocasiones puedan ver la reacción del público con mayor objetividad. Le enviamos extractos de críticas de periódicos impresos de todo el Estado.
EXTRACTOS DE CRITICAS DE “ASI QUE PASEN CINCO AÑOS”
El País. Javier Vallejo. Madrid (CDN): (****) “Atalaya hace claro y asequible el universo surreal de García Lorca, en un gran trabajo de equipo. Una lectura vigorosa, poética y expresiva de una tragedia simbolista y surreal (…) apoyada en la labor física excepcional de un grupo de actores diestro, homogéneo y bien acordado. Vale muy mucho la pena”
ABC. Juan Ignacio Garzón. Madrid: (****) “El calificado durante mucho tiempo como «teatro imposible» de Lorca ha dejado de serlo gracias a inteligentes montajes como éste. Una puesta en escena primorosa y enigmática, impregnada de un subyugante aliento poético, que dilucida el pulso de la pieza en una sucesión de brillantes escenas bañadas por la luz mágica de Miguel Angel Camacho. Un espacio escénico sugerente y de muy bella fuerza plástica. Dos generaciones de actores, todos entregados, llenos de vigor expresivo”.
El Mundo. Javier Villán. Madrid: (****) “Es un montaje turbador, antinaturalista por supuesto. Inquietante y fascinador. Cada intérprete es una metáfora lunar. Atalaya es un lenguaje escénico puro, radical”
Diario de Sevilla. Javier Paisano: (*****) “Muestra toda la experiencia y la sabiduría acumulada en una trayectoria artística impecable. La fantástica música de Luis Navarro se funde, como nunca, con la que generan las gargantas de los actores. Se transpira el esfuerzo ímprobo, las horas de estudio, la felicidad de saber que se está acertando. Pero lo más importante es que Lorca suena como nunca. Los nueve actores harían llorar a Lorca de satisfacción. Anoche Lorca resucitó…”
Correo de Andalucía. Lola Guerrero: (*****) “Iniesta vuelca toda su maestría, nos sirve un entramado formal exquisito. Lo que más destaca es la interpretación de todos y cada uno de los intérpretes, con un manejo de la voz y una expresión corporal que roza la excelencia. Lo imposible se hizo Arte”
ABC. Eva Díaz: (****) “Asombran con uno de los montajes más puramente lorquianos que probablemente se haya hecho nunca. Un montaje espectacular lleno de poderosas y hechizantes imágenes poéticas, subrayando el excepcional trabajo de los actores”
Ara.Cat. Teatre Lliure (Barcelona). Santi Fondevilla: “Estimulante belleza de la palabra que fluye con la música de un arroyo de montaña, e iluminada por un inspirado juego coreográfico. Un excelente trabajo de los nueve intérpretes en el que destaca el arrebato de las actrices”.
Pulso.es. Madrid. Angel Esteban Monje: (*****) “Disfrutamos de una función sublime y extraordinaria donde el buen gusto y la coherencia demuestran que las miradas hacia las grandes obras son infinitas, aunque no todas tan sugerentes como ésta”
El Comercio. Oviedo. Alberto Piquero: “Benditos ‘quijotes’, capaces de edificar la arquitectura deliciosa que han traído al Campoamor. Se convierte en pura belleza. Admirable. El público aplaudió fervorosamente”.
El Correo. Madrid. Florencia del Campo: “Nos pone los pelos de punta en más de una ocasión… Ocurre el maravilloso milagro de ver a Lorca en el teatro a cargo de un inmenso elenco… Lo logran poner en escena con maestría”
Diario Crítico. Madrid. José-Miguel Vila: “Magnífico montaje. Atalaya es uno de esos extraños fenómenos teatrales que, gracias a Dios, perduran en el tiempo. Sus montajes son sinónimo de calidad, de teatro bien hecho, urdido con trenzas de conocimiento, de entrega y de pasión artística. Un grupo de actores magníficos. Es una verdadera delicia para todos los sentidos acudir a alguna de sus representaciones. Un teatro irreprochable, sublime, delicadísimo y repleto de momentos inolvidables”
PeriodistaDigital. Madrid. José Catalán Deus: “Un montaje excepcional. Una producción extraordinaria, de belleza raramente conseguida en un escenario, en la que todos sus elementos conspiran al unísono para lograr un espectáculo inspirado, deslumbrante (…) A la solidez de esta coproducción de altura internacional, se suma un reparto en el que sus nueve componentes ofrecen un muestrario de personajes secundarios de gran impacto, desde la aparición primeriza de la pareja fantasmal que forman el niño y el gato muertos a la pesadilla final de los jugadores de cartas”.
Teatre Barcelona. Teatre Lliure (Barcelona). Pep Bujosa: “Ahora mismo he llegado de ver la obra y todavía estoy disfrutando de lo que he visto. Me ha gustado mucho! No había visto ningún otro montaje de la obra, pero ésta la he encontrado muy acertada. El juego de luces, de colores y de objetos me ha parecido genial. Y la musicalidad del texto también”
RTVE. Aldara Pérez. Madrid: “Emocionan… Estremecen. Gracias a una trabajada e intensa interpretación resulta muy plástica”.
El Imparcial. Madrid. Rafael Fuentes: “Un intenso montaje que nos hace vibrar. Una puesta en escena diáfana. Metáfora visual perfecta. Un elenco de primera con una impactante escenografía. Imágenes inolvidables que nos llegan directamente al corazón. Atalaya reconquista la esencia teatral de Lorca”.
Periódico Diagonal. Madrid. Julián Vadillo: “Una puesta en escena atrevida, de la que el propio Lorca se sentiría orgulloso. Ha salido a la perfección y mantiene toda la esencia del mejor Lorca. Iniesta y su compañía han dado en el punto y alguno de los personajes son representados con una enorme calidad”.
Teatre Barcelona. Mónica Fernández: ”Extraordinarias muchas de las escenas de la obra, como la del niño muerto y el gato, la del maniquí del vestido de novia, el personaje del payaso, …; de la misma manera que me ha gustado mucho la utilización de las escaleras y los espejos que tienen un gran significado metafórico”
Público. Madrid. Kovunai.: “La versión que podemos disfrutar (mucho) es fantástica. Cristalina, capaz de hacer que el escenario respire la misma belleza de las palabras y que no tengamos la sensación de que se está desarrollando ante nosotros sino en nuestro interior. También de sobrecogernos. Maravillosa tarde de teatro”.
La Huella Digital. Elena de Pablos. Madrid: “Logra reproducirla, casi como lo imaginó el autor. Si Lorca la concluyó en 1931, hemos tenido que esperar hasta el 2016 para poder contemplar una reproducción fiel que aún hoy nos sigue sorprendiendo por su modernidad. La fusión de interpretación, composición e iluminación en esta representación nos regala un resultado sobresaliente. Os animamos fervientemente a que os deleitéis con ella”.
Entre Bambalinas. Alberto Morate. Madrid “Hemos visto a Lorca, vivo, al Lorca del surrealismo, al Lorca que quiere cambiar el concepto del teatro… Iniesta nos sirve un Lorca exquisito. Un Lorca que sueña. Un Lorca divertido, de feria, de comedia del arte. La dicción es perfecta, el movimiento bien medido, el ritmo y la musicalidad sin estridencias ni desafine. Cuando el escenario quede vacío Lorca bajará al patio de butacas a solazarse con lo que ha visto, con lo que hemos visto”
El Español. Guillermo Laín. Madrid: “Trabajo sobresaliente de Ricardo Iniesta. El texto de Lorca está calcado casi al milímetro. Todo gana en duende, con momentos álgidos como la escena del niño con el gato o la primera aparición de los arlequines. Raúl Sirio lo borda, y, al final, lo desborda, dejando al espectador con el corazón en un as y los pelos como escarpias. Se saborea como un pastel de luna o como un chute de adrenalina teatral. Con el excelente montaje de Iniesta, la modernez supina de la obra florece en toda su actualidad, como si por ella no hubieran pasado ni cinco años siquiera”
David Ladra. ARTEZ. Madrid: “Aquí se pueden admirar tanto la maestría en el manejo del espacio escénico como la calidad de los excelentes intérpretes. Su conocimiento del ‘teatro imposible’ de Lorca resulta inigualable”.
Guía del ocio. P.J.L. Domínguez. Madrid: “Lo que los intérpretes dice y hacen es impecable. Todos magníficos, sin excepción. Ocupando sabiamente el escenario en todas sus dimensiones y con momentos álgidos que ponen los pelos de punta”.
Que revienten los artistas. Adolfo Simón. Madrid: “Genera un caleidoscopio febril que transita por escaleras laberínticas sin fin, todo el tiempo, en el patio de butacas, estamos sumergidos en una pesadilla donde la realidad se da de bruces con la ensoñación. Hay algo sorprendente y es el humor que asalta momentos dramáticos”.
Notodo.com. “Consigue momentos de gran potencia y amenazadora belleza. detalles maravillosos y escenas tremendas con una enorme Carmen Gallardo”.
Relatos fascinantes. Ignacio Suárez-Zuloaga. Madrid: “El espectador tiene la ocasión de encontrarse con lo excepcional, incluso frente a lo fascinante; calificativo éste que yo suelo reservar a las actuaciones en que la compañía triunfa al enfrentarse a lo más difícil, a lo casi imposible. Muy bella y sugestiva la ecléctica vestimenta diseñada por Carmen de Giles. Felicitar al Centro Dramático Nacional por programar una función con mayúsculas: teatro teatro…”.
Fuck&Young. RosyPunto. Madrid “Representación impecable. Engancha desde el primer minuto gracias al fantástico trabajo que realizan los actores. Una oportunidad estupenda de exponerse a una obra de teatro que hay que sentir”
Culturamás. Horacio Otheguy. Madrid: “Mágico escenario ideado para esta función. Una creatividad de gran alcance. El trabajo de equipo vuelve a ser encomiable”.
TikisMikis. Enric Archivell. Madrid: “Nos seducen pese a la dificultad. La escenografía onírica y surrealista ayuda mucho, así como la iluminación, y el estilo colectivo de trabajo de esta compañía se adapta muy bien a una obra. Otro éxito de Atalaya, que está a la altura de sus mejores logros y desde luego entre los grandes de nuestro país”.
IDEAL (Jaén) Alberto Román: “Una función sublime, de una fuerza estética brutal”
Las Provincias. J.V. Peiró. Valencia: “Sublime montaje. Inolvidable y fascinante. De los mejores trabajos que se han visto en el teatro valenciano en los últimos años. Actuaciones asombrosas de los extraordinarios nueve actores. Expresionismo puro con una fortaleza poética insólita. Poesía de Lorca elevada, en su estado más sublime. Encandila al espectador. Se recordará”
Levante. Enrique Herreras. Valencia: “Parece como si el autor hubiera escrito esta obra para este director y para este soberbio elenco. Una puesta en escena superlativa. Impecable. Prodigiosa”.
Diario montañés. Ana de la Robla. Palacio de Festivales Santander: “Atalaya aborda un reto no menor y lo hace con éxito sumo. Su propuesta es delicada y elegante. Fantástica labor artesanal. El trabajo de los actores es excelente con momentos individuales emotivos. El mejor espectáculo de la temporada”
Málaga Hoy. Pablo Bujalance. Festival Málaga: (****) “He aquí al fin una ocasión en que se deja hablar al autor. El espectáculo lleva a Lorca donde se merece, con un éxito artístico más que notable. Un feliz aquelarre escénico. Bravo”
Aforo libre. Festival de Malaga. Manuel Malaka: “Ya antes de subir a escena ese magnífico grupo de actores que dan vida al texto de Federico, consiguen con su trabajo coral atraparte por el hipnotismo evocador del texto. disfrutamos mucho de poder aplaudir en pie a estos valientes que dan vida con virtuosismo y devoción a Lorca”
El Arcón. Festival Málaga. Natalia Eseverri “Un equipo artístico impecable que se deja el alma en escena. Una propuesta redonda, bien rodada, trabajada al milímetro y como ya hemos dicho antes con un elenco magnífico que nos ha brindado momentos inolvidables, cantidad de imágenes con absoluta coherencia y buen gusto. Deslumbrante”.
El Norte de Castilla. Fernando Herrero. Valladolid: “Un bello poema escénico. Labor colectiva de fuerza. Tragedia en estado puro”
La nostra ressenya és tan sols una opinió d’uns apassionats del Teatre (que no pas una crítica) i malauradament no hem connectat amb la proposta, ni tampoc en la manera d’interpretar els personatges. Estem acostumats a una manera d’interpretar molt més “natural” i no tant “impostada” i per això hem deixat escrita la nostra opinió en aquest sentit, perquè sempre intentem ser sincers i diem el que pensem.
En cap cas valorem si la manera d’interpretar és millor o pitjor de la que estem acostumats, simplement que la que hem vist a “ASÍ QUE PASEN 5 AÑOS”, no ens acaba de convèncer. Res a veure al fet de que la companyia sigui de Sevilla.
No dubtem pas de la qualitat de l’espectacle, que segurament la té, quan veiem la reacció d’una part important del públic, però nosaltres escrivim les nostres ressenyes explicant el que ens ha aportat un determinat espectacle, sense tenir en compte l’opinió dels altres.
Lo que sucede es que parten de una premisa incierta que es que han recibido MUCHAS CRITICAS negativas. Y es lo que nos ha sorprendido y molestado. Le pido que me diga dónde porque no las encuentro, y si no es así sería mejor que rectifique ese dato, porque de lo contrario es usted quien se desacredita. Sigo buscándolas por Internet y sólo aparece la suya… Tanto de Barcelona como del resto del Estado, busque por favor… Yo le he enviado más de treinta de todas las ciudades por donde hemos pasado. Un cordial saludo
Ricardo, nosaltres no partim pas d’una premissa “incerta”, perquè no tenim cap necessitat inventar-nos res, per justificar la nostra opinió. Reiterem que prèviament a la representació a la que vàrem poder assistir, havíem llegit nombroses crítiques (o opinions) negatives.
En cap cas hem dit que les crítiques a les que ens referim, fossin escrites per professionals de la premsa “de paper”, … d’aquells que cobren un sou per fer aquesta feina. Nosaltres no llegim pas les crítiques de la premsa escrita de Madrid, Valencià, Màlaga, Sevilla o Valladolid, i ni tan sols la de la nostra ciutat, Barcelona… i no perquè no ens interessin, sinó perquè únicament llegim el diari al que estem subscrits.
Normalment el que si fem, és llegir la premsa digital, especialment aquelles crítiques que trobem a les xarxes socials del nostre entorn, bé de gent coneguda, d’amics o fòrums que parlen de Teatre.
D’ençà que van aparèixer les xarxes socials, creiem que la “crítica teatral” s’ha democratitzat, i ara els professionals de la premsa no tenen l’exclusiva, per fer arribar la seva opinió, perquè per sort els espectadors no professionals (com nosaltres) poden també opinar i dir la nostra. …. i a més, ho fem voluntàriament i sense ànim de lucre, emprant bona part del nostre temps lliure, en intentar promoure el costum d’anar sovint al Teatre.
La crítica professional escrita, està en retrocés, perquè la gent ja no compra diaris o compra molts menys. Nosaltres, els bloguers, o els que escriuen a Facebook, Twitter o en fòrums som “opinadors” i segurament no ho farem tan acuradament com els professionals, però t’asseguro que les nostres opinions som més lliures i possiblement en molts casos més sinceres, perquè no tenim la pressió de cap mitja que ens mani el que hem de dir. Conec molts periodistes professionals i alguns d’ells m’han confessat que quan han d’escriure una crítica “negativa” prefereixen no fer-ho, precisament per evitar casos com el que ara ens ocupa.
Et felicito Ricardo, perquè sembla que tens la “crítica professional” al teu costat, i per tant la vostra producció està molt ben considerada. Per tant, no acabo d’entendre el perquè et preocupa tant una simple opinió (o crítica, tal com tu l’anomenes), que resulta que no és tant positiva com tu voldries.
La nostra opinió tindrà més o menys qualitat, però t’asseguro que és totalment sincera.
Ho lamento, em reitero, no hem estat capaços de connectar amb la vostra proposta ni amb la manera d’interpretar-la i en això creiem que té molt a veure la teva direcció.
Miguel, vuelvo a reiteraros que me enviéis enlaces de críticas negativas escritas por Internet, ya que sólo nos consta como os dije la de Ribaudi. Muchas de las que he puesto arriba son por Internet y por cierto las escritas, en muchos de los casos son pagadas con cantidades irrisorias y no me parece correcto que las desprecie nadie. Cuando me envíes enlaces de MUCHAS CRITICAS NEGATIVAS, como dices que habías leído respetaré vuestra opinión, porque lo cierto es que he recibido algún email que pone en cuestión vuestra credibilidad y me gustaría que si no las enviáis, aceptárais vuestro error. No se puede escribir en espacios públicos dañando el trabajo de otras personas sin fundamento alguno. Vuestra opinión es sólo UNA frente a las decenas que os he enviado. A la espera de recibir vuestros numerosos enlaces, o de que pidáis disculpas os envío un cordial saludo
Mira Ricardo
No pensem demanar disculpes per haver escrit la nostra opinió en el nostre Blog, d’un espectacle que no ens ha agradat. Solament faltaria que no poguéssim opinar públicament d’un espectacle que hem vist.
És la primera vegada en els 9 anys que publiquen aquest Blog, que un responsable d’una proposta teatral ens demana que rectifiquem el nostre escrit, perquè no li agrada el que diem. Demostra la teva manca de capacitat per assumir que el que fas, no agrada a tothom. Evidentment no pensem enviar-te cap enllaç d’opinions negatives, solament faltaria que t’haguéssim de facilitar els enllaços. Busca-les entre espectadors i no entre critics prefesionals i segur que les trobes.
En cap cas menystenim les crítiques dels professionals dels mitjans escrits, simplement diem que no les llegim normalment, perquè no ens arriben … i que preferim les opinions dels espectadors, d’aquells que van al Teatre assíduament, perque considerem que són mes sinceres.
Pel que fa a què has rebut algun correu que posa en qüestió la nostra tasca, sabem únicament d’un, que has rebut d’un personatge que coneixem molt bé, massa, que és molt tòxic i que sempre desprèn odi a tot el que fem; un missatge anònim que també ha pretès publicar en aquest Blog. Un personatge que no signa amb el seu nom i que de ben segur està provocat per una enorme enveja pel que fem, perquè ell no ha estat capaç mai de fer la tasca que realitzem, per simple incapacitat.
Nosaltres seguirem escrivint les nostres opinions fins que tinguem ganes, i aquesta reacció teva, encara ens empeny més a continuar dient amb tota sinceritat el que pensem dels espectacles que veiem, sigui positiu o negatiu.
Si no respectes la nostra opinió, és el teu problema i no el nostre. La nostra credibilitat són els centenars de visites que cada dia rebem i les felicitacions d’espectadors, teatres i mitjans de comunicació.
No penso continuar aquesta discussió que almenys jo considero molt absurda, Si et vols creure que has aconseguit aixecar una meravellosa producció que agrada a tothom, estàs ben equivocat. Aquest és l’últim comentari que escric respecte a aquest tema. No penso perdre ni un segon més.
Cordialment. Miquel & Imma
Es la primera vez en 35 años haciendo teatro que alguien escribe falsedades y no las retira. Puedes emitir tu opinión pero no escribas que has visto muchas críticas negativas. Te he pedido reiteradas veces que me envíes enlaces de críticas negativas que tú habías visto… y no lo haces es por eso y no por tu opinión que es tan respetable como la de cualquiera. Y sigues sin enviar los enlaces….
Esta es la última vez en que escribo aquí. Pero quiero dejar claro que no exijo disculpas por una opinión, sino por una FALSA información con la que arranca vuestro comentario. Falsedad que prueba el hecho de no haber publicado los susodichos enlaces de las susodichas malas críticas… No voy a perder más el tiempo, sólo decir que hemos realizado más de dos mil funciones en 630 teatros de 40 países del mundo y nunca habíamos tenido el exquisito trato del Teatre Lliure como hemos publicado en nuestro Facebook y tampoco habíamos encontrado nunca una crónica que se apoya en falsedades… Espero que en el futuro no volváis a repetirlo con otras compañías. Salud y República
Suposo que em fico on ningú em demana, però en fi… Jo sóc el primer, senyor Iniesta, que sovint no està d’acord amb l’opinió dels autors del blog. Vaig sovint al teatre (no tant com ells, és clar) i amb els anys hom va adquirint una experiència que li permet judicar el que veu. Però sempre és útil contrastar l’opinió d’altres espectadors, sobretot quan ja coneixes què valoren més, que els agrada més, etc. És una manera de compartir i d’orientar-se, de vegades, a l’hora de decidir per comprar una entrada o no. Però sempre són opinions: jo ja sé que el que fan és valorar segons el seu gust i els seus criteris, que són seus i exposen en el seu blog, que és per a això. En cap moment es plantegen pontificar o substituir la crítica professional. Jo sé, per exemple, que no els faré cas quan parlin d’una obra clàssica o anterior al segle XIX, perquè en general, no coincidim i penso (també és una opinió, en aquest cas, meva) que el Miquel i l’Imma no acaben d’entrar en el context del teatre clàssic, però ja es veu i valores la seva valoració des d’aquesta premissa.
El muntatge de l’obra en qüestió ha estat lloat en molts fòrums i mitjans, però això no obliga que ningú no pugui opinar d’una altra manera. Partim que no és un text fàcil, com no són fàcils Ionesco i Beckett que, per molt bé que es facin, mai tindran la resposta, per part del “públic comú”, que tindran altres autors. Ni tindrà una acceptació tan gran Así que pasen… com Doña Rosita la soltera, per dir un Lorca fora dels tres “clàssics”. No crec que costi entendre la “indigeribilitat” en cap altre sentit: els autors del blog opinen això i, la veritat, no podem fer-hi res. Ells, literalment, diuen que “els ha semblat”, a ells, “indigerible”. Ni diuen que ho sigui ni pontifiquen: a ells els sembla això, com jo trobo indigerible algun àpat que a d’altres els entusiasma. L’aplaudiment final del dissabte al Lliure va estar bé, però quatre minuts d’aplaudiments de cortesia, sense ovació, no són gran cosa en el Lliure: aquesta mateixa temporada s’han sentit autèntiques ovacions i molts més minuts d’aplaudiments molt més entusiastes i convençuts que en aquesta funció. Algú que pot comparar-la amb altres representacions i altres aplaudiments en altres teatres està perfectament capacitat per interpretar si quatre minuts en el Lliure, tal com van sonar, són o no molts i ho farà millor que vostè, que no coneix aquest públic tan bé. Personalment, no vaig trobar que fos una ovació ni uns grans aplaudiments: són els que, en general, es fan reconeixent un bon treball i alguns aspectes ben destacables en la funció, però sense un entusiasme dels que se senten quan el resultat és rodó i excel·lent, quan hi ha alguna cosa més que traspassa de l’escenari al públic. Va haver-hi una certa fredor i això és innegable. Com a abonat del Lliure durant anys, puc dir-li que és així, que cada públic, encara que variï cada nit, és diferent, però en cada lloc té unes constants.
A mi, ja posats, la funció tampoc em va entusiasmar. Té moments bellíssims i d’una gran poesia, té algunes interpretacions notables, però ni és el millor Lorca vist en els últims anys ni la millor funció teatral tampoc. Jo, per exemple, la interpretació del Joven manté una distància considerable amb la de la resta, que són millors. La poesia del text i la que desprenen les situacions, que és la seva gran riquesa, s’assoleix de vegades, però tampoc hi ha allò que hom esperaria d’un text tan ric i saturat de possibilitats. I la manera de recitar també podria ajudar a fer-ho més immediat, més poètic i més natural, encara que no sigui una obra gens natural. Aquí també rellisca vostè en acusar gairebé de xenofòbia als autors: simplement, constaten que ells prefereixen una escola diferent d’interpretació, molt habitual en les companyies catalanes, amb una tradició donada per l’Institut del Teatre, que és diferent de la tradició interpretativa que sovint trobem en les companyies que provenen d’altres llocs d’Espanya, on hi ha una dicció que tendeix més a la impostació de la veu i, sovint, a una cert amanerament que pot restar naturalitat. Especialment, quan l’obra és en vers: potser en algunes parts, l’actor està massa pendent de quadrar la mètrica i fa cesures on no tocaria. El cas és que, agradi o no, fan constar que és una manera d’interpretar “allunyades del nostre gust i s’aproximen més a la manera d’entendre el teatre a altres llocs de la península”. No és res més que una expressió d’un gust. Aquí també trobo que, no en aquest cas, justament, el Miquel i l’Imma sovint li donen massa importància a això i, de vegades, haurien d’obrir-se més a d’altres maneres de dir el text, que no només són bones les habituals en el teatre que veiem: és un dels punts on no coincidim en altres crítiques. Però, com dic, justament en aquesta, també trobo que un altre tractament del com dir el text hauria afavorit una representació que podria arribar millor al públic o comunicar-li més aquesta essència poètica de l’obra. Ha estat una mica artificiosa, tot plegat.
Em sorprèn la insistència en la qüestió de les crítiques. Potser ha estat desafortunat el dir “moltes crítiques negatives” perquè certament n’hi ha moltes més de positives, però n’hi ha de negatives i això és així. Una cosa no treu l’altra i l’autor ha explicat clarament que parla d’altres comentaristes com ell que, com ells, expressen la seva opinió i res més. I la crítica professional és una altra cosa: sovint valoren aspectes de dificultat, tècnics, històrics, etc. que són meritoris i importants, però que no fan que el resultat sigui millor o no. Vull dir, el mèrit inqüestionable d’aixecar una obra tan difícil és lloable, però no vol dir que el mer fet de fer-ho sigui ja garantia que s’ha fet de la millor manera possible. El crític està “obligat” a entendre tot i a informar-se prèviament, etc. El públic, no: per això ha d’ésser diferent una crítica professional de la valoració d’un blog com aquest. I això s’ha d’entendre. I el director de teatre hi hauria d’estar agraït, perquè pot veure directament l’opinió del destinatari final del seu treball, que és aquest públic, no només el crític. Potser en teatre, la crítica és més variada i independent; per exemple, en l’òpera, en els mitjans no especialitzats, li puc dir que, sovint, ni la valoració dels aspectes teatrals ni la dels musicals sol remarcar res que no sigui positiu, per molt que la valoració que pugui fer un aficionat que porta quaranta anys assistint-hi sigui de mediocritat o, simplement, negativa. Que la crítica professional té uns interessos i cal fer…. no sé què? Bé, això passa i per això, també, té un valor la crítica que es troba en blogs d’aficionats, sempre i quan aquests tinguin un criteri.
Ja que les demana, aquí van unes crítiques no tan positives, d’altres blogs similars. No li busco més perquè no sóc jo qui ha de fer-ho, si és vostè l’interessat.
https://butacaenanfiteatro.wordpress.com/2016/04/24/asi-que-pasen-cinco-anos-o-de-tonos-y-enfoques/
http://blocdenkbrota.blogspot.com/2019/01/asi-que-pasen-cinco-anos.html
https://www.culturamas.es/blog/2016/04/06/asi-que-pasen-cinco-anos-de-garcia-lorca-no-hay-que-esperar-hay-que-vivir/
http://elforodemanrique.blogspot.com/2016/05/asi-que-pasen-cinco-anos-de-federico.html
En tot cas, són el que són i són les que són: obsedir-se amb que són moltes o poques o fer un casus belli d’això… no sé. No diu res en el seu favor. I ningú qüestiona la seva professionalitat d’anys ni la trajectòria d’Atalaya. I encara que hi hagués el doble de crítiques negatives…. què? És el que opina part del públic. Afortunadament, una gran majoria són positives: per què preocupar-se tant de les altres? Està bé llegir-les, però per mirar de veure què se’n pot treure de positiu i millorar, no per matxucar el missatger.
Moltes gràcies per la teva aportació JaumeC, que evidentment és benvinguda en aquest blog. Com has entès perfectament, havíem entrat en una sèrie de comentaris creuats amb el director de la proposta que en lloc d’apropar-nos ha provocat un distanciament realment desagradable. Estic d’acord amb el que comentes que segurament la frase inicial del nostre comentari no és del tot afortunada però és tan sols això, no és una falsedat, perquè els comentaris i escrits que ens havien arribat de l’entorn d’amics “teatraires” amb els que parlem, eren força negatius i justament esperàvem que la proposta ens agrades per allò de les expectatives. Res més, només volíem expressar això amb aquest inici del post.
També volia comentar-te que potser si fem referència sovint a “formes d’interpretar allunyades del nostre gust”, però és el que sentim en determinades propostes que ens arriben amb interpretacions per nosaltres massa impostades. Com sembla que ens coneixes saps que ens agrada molt el teatre internacional i copsar les diferents maneres de “fer i dir” el teatre, ens agrada molt el teatre argenti, ens agrada el teatre experimental sigui quin sigui l’idioma que utilitzi, ens agrada tot el teatre, fins i tot de vegades també els classics, encara que es cert que ens agraden mes els autors contemporanis.
Gracies de nou per comentar i pel teu suport. Una abraçada. Imma i Miquel.