LA NIÑA GORDA (temp. 18/19 – espec. nº 107)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dissabte a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya vam poder gaudir de l’adaptació teatral de LA NIÑA GORDA de Santiago Rusiñol (publicada en 1917), que ha fet Jordi Oriol. Un monòleg interpretat per ell mateix i dirigit per Xavier Albertí.
En aquesta proposta, que ens van presentar en roda de premsa el passat 14 , Jordi Oriol es vesteix de narrador i es converteix en la veu del mateix Santiago Rusiñol. Amb un magistral domini de la narratòria dota el text de vida pròpia. Els seus gestos, la seva modulació, i la seva capacitat de transmetre, ens fa arribar la història de La Niña Gorda.
fotografia de May Zircus
Una història que explica la vida de la filla d’un lliurepensador alcohòlic, una criatura que en néixer pesa més de set quilos, que creix de forma desproporcionada llegint els fulletons sentimentals que el seu pare distribueix per entregues, i que acaba sent exhibida en un teatre de barraca. Totes les persones que l’envolten s’aprofiten de la seva gran ingenuïtat i de les seves grans mides, per treure’n un rendiment econòmic.
La Niña és mercaderia als ulls de tothom: del pare, de la mare, del domador, un objecte fascinant que atrau i repugna.
La novel·la gira al voltant d’un dels temes més antics de Rusiñol: el de la dona “domada”, sotmesa i explotada per un home.
Amb aquesta obra, Rusiñol va voler fer una àcida paròdia de La Ben Plantada (una dona símbol que s’exhibia com una representació de totes les virtuts catalanes) d’Eugeni d’Ors enfrontant-se cruament a l’idealisme noucentista.
Així com la Ben Plantada s’embolcalla de significats simbòlics, la Niña sembla incapacitada per representar res.
També és un al·legat a descriure com la societat és molt reticent a acceptar persones que són “diferents” i no solament com en aquest cas de “gegantisme”, sinó “diferents” en qualsevol altre aspecte. Ens mostra com arribem a ser de cruels quan mirem al “diferent”.
fotografies de May Zircus
Santiago Rusiñol va ser un dels grans ambaixadors de la modernitat a Catalunya. Provocador de nombroses polèmiques amb els principals moviments polítics del tombant del segle XIX al XX, sempre va saber posar el dit en algunes nafres extraordinàriament sensibles.
Aquest sentit de l’oportunitat -que sovint va ser llegit com a simple oportunisme- el va convertir en una figura incòmoda per la seva mordaç equidistància, alhora que l’erigia en un dels observadors més aguts de la societat del seu temps.
Per aquesta raó, el TNC ha volgut dedicar l’epicentre patrimonial de la temporada 2018/2019 a Santiago Rusiñol i el seu relativisme ideològic.
Una posada en escena on únicament veiem a Jordi Oriol i un tamboret, situats en una enorme càmera negre buida, i on només una pianola (un magnífic Steinway) apareix a escena, com si tingués vida pròpia, interpretant tres peces musicals: uns fragments de Oui-oui i de Bric a Brac, ambdós d’Enric Clarà, i la Mort d’Isolda de Tristan i Isolda de Richard Wagner, arranjat per Franz Liszt.
Una peça que requereix per part nostra d’una enorme concentració, perquè és tal el ritme que imprimeix Jordi Oriol al text que no permet ni un segon de desconnexió sense el perill de perdre el fil de la història.
Un muntatge que posa l’accent en l’ús de la llengua catalana que feia Rusiñol, en un text d’una gran riquesa fonètica i farcit de barbarismes com fanomenu o meridianu.
Una proposta que a nosaltres ens ha agradat molt.
Adaptació i interpretació: Jordi Oriol
Direcció: Xavier Albertí
Vestuari: Rosa Solé \ Il.luminació: Joaquin Guirado \ Ajudant de direcció: Albert Arribas
Restauració i adaptació de la pianola: Xavier Garcia
Idioma: català – Durada: 60 minuts
Hola,
La niña gorda ens ha agradat, i si em demaneu per què? diré per la magníffica interpretació de l´actor Jordi Oriol, plena de matisos en lla llengua i els diferents personatges que parlen.
Un espectacle minimalista, essencial, i em sembla bé perquè una posada en escena més sofisticada encara haurien fet més difícil seguir un text àcid, irònic, estripat. Posats a pensar la diferència sovint provoca rebuig i mofa.
Bona feina del TNC recuperar Rusiñol, personatge inquiet i amb ganes de viure la seva època.
No sé si és més conegut com a pintor o escriptor, tot Ell un personatge a recordar.
A nosaltres ens va encantar tal qual. Una magnifica interpretació d’en Jordi Oriol que ens va obligar a no perdre ni una paraula del que deia.
Un bon any !!!!